ROCK 100

Chuck Berry va ser una de les primeres grans estrelles de la música rock, deixant per a la posteritat grans clàssics com “Carol”, “Roll over Beethoven”, “Maybelline”, el seu primer èxit, i “Johnny be Good”, el seu tema més cèlebre, versionat un munt de vegades i present a la banda sonora de vàries pel·lícules. Si en l’article dedicat a Elvis Presley, comentava que l’intèrpret de Tupelo, després d’uns inicis problemàtics, va acabar sent acceptat per la societat nord-americana, no va succeir el mateix amb Berry, doncs es tractava d’un músic negre i aquest fet era una notable adversitat en els Estats Units de la dècada dels 50 del segle XX, quan en alguns estats del sud encara es segregava la població en el transport públic o en els centre educatius. Tanmateix, Berry va aconseguir una cosa que semblava gairebé impossible en aquells temps: unir de certa forma les diferents ètnies del país, doncs van haver varis joves blancs que es van enganxar a la seva música, ...

Jack i Megan White, que no eren germans, però si parella sentimental durant un temps, van formar el duo The White Stripes, que va alternar el garage rock amb el blues rock i es va convertir en una de les principals associacions independents de la primera dècada de l’actual segle. Jack (veu, guitarra, baix i teclats), que si porta el cognom White, es va erigir aviat com un dels millors guitarristes de la música rock, encara que els dos primers àlbums del duo fundat a Detroit, el primer de títol homònim i “De Stijl”, van passar pràcticament desapercebuts, sobretot als Estats Units. “White blood cells”, el seu tercer treball d’estudi de gran format, va suposar el primer èxit del grup, arribant el disc al top 100 a les dues bandes de l’Atlàntic, però no va ser fins a la confecció de l’esplèndida obra “Elephant”, número u a la Gran Bretanya i número sis als Estats Units, que The White Stripes no va aconseguir una gran celebritat. “Elephant” disposa de pistes com ...

Wilco va ser fundat per músics sorgits del grup Uncle Tupelo, una banda que va donar tocs alternatius a la música country, com va ser el cas també de The Jayhawks, tendència amb la qual va continuar la nova banda, mitjançant l’àlbum "A / M", en què hi forma part la magnífica cançó “Shouldn’t be ashamed”. Dels tres integrants dels significats Uncle Tupelo, Jim Farrar va fundar el grup Son Volt, mentre Jeff Tweddy (veu i guitarra) i John Stirratt (baix, piano i òrgan) van formar a Chicago Wilco, al qual es van ajuntar Brian Henneman (guitarra), Ken Coomer (bateria) i Max Johnson (mandolina i banjo). Després de l’inicial “A / M”, la banda nord-americana va editar el doble “Being there” i “Summerteeth”, dues obres de transició, que, no obstant, van rebre les aclamacions de la crítica. L’elogiat treball “Yankee hotel foxtrot” va ser el primer àlbum de la nova fase per la qual va transcórrer Wilco, que va deixar enrere els postulats country dels seus inicis ...

REM va ser una de les moltes bandes independents aparegudes a la dècada dels 80 del segle XX, en un període en què els seus discs no arribaven massa més enllà de la llavors reduïda escena alternativa i en què realitzaven actuacions en petits locals, però que, amb l’arribada del decenni dels 90, van aconseguir un èxit ampli i extraordinari. Grup fundat a la localitat d’Athens, a l’esta meridional de Georgia, pel cantant Michel Stipe, el guitarrista Peter Buck, el baixista Mick Mills i el bateria Bill Berry, quartet que va restar inalterable durant 10 àlbums, quan Berry va abandonar el grup, que va quedar com a trio. El conjunt es va veure bastant influenciat per la llegendària formació de folk rock californiana The Byrds. Durant l’etapa purament alternativa, REM va gravar els àlbums “Murmur”, “Rockaning”, “Fables of the reconstruction” i “Lifes rich pagent”, quatre obres que no van tenir a penes repercussió comercial, que van constituir petits èxits en l’escena ...

Tot i que els inicis del quartet londinenc Coldplay es troben en el rock independent, el grup britànic, sobretot arran de la gravació de l’àlbum “Viva la vida or death and all his friends”, es va acabar convertint en una de les formacions més populars del planeta i en una autèntica stadium band. El conjunt anglès sempre ha estat format pel carismàtic cantant, pianista i guitarrista Chris Martin, el guitarrista Jonny Buckland, el baixista Guy Berryman i el bateria Will Champion. El quartet ha portat tots els seus àlbums al número u de les llistes britàniques, excepte els dos primers al rànquing nord-americà de Billboard, ha guanyat nou Brit Awards i set Grammy i ha triomfat igualment en estats com Alemanya, França, Holanda, Irlanda, Canadà, Austràlia o Nova Zelanda. El debut en gran format de la formació anglesa va ser “Parachutes”, un treball calmat, tranquil i assossegat, encara amb els paràmetres lògics d’una banda alternativa, en què hi destaquen les peces “Ye...

El moviment del glam rock va tenir dues versions ben diferents, tot i que hi tenien lloc elements comuns com l’estètica o els concerts teatralitzats: d’una banda hi havia representants d’una música molt comercial, com Slade o Sweet, i, d’altra banda, un corrent força arty i intel·lectualitzat, que va comptar amb David Bowie, Genesis i Roxy Music com a principals exemples, mentre Queen o T Rex es mantenien en un espai intermedi. El grup va ser integrat inicialment per Bryan Ferry (veu i piano), Brian Eno (teclats i sintetitzadors), Phil Manzanera (guitarra), Graham Simpson (baix), Phil Thompson (bateria) i Andy Mackay (saxofon i oboè), entrant posteriorment Edie Jobson (teclats i sintetitzadors), John Gustafson (baix), Paul Carrack (teclats), Alan Spenner (baix) i Gary Tibbs (baix). Després dels dos primers àlbums, l’inicial de títol homònim i “For your pleausure”, Eno, segurament el component de Roxy Music més genuïnament glam, va abandonar per les seves diferèn...

Marvin Gaye, com altres solistes, per exemple un joveníssim Stevie Wonder, o formacions com The Supremes, The Temptations o The Miracles, va ser una de les principals apostes de Berry Gordy per al seu segell discogràfic Motown, però la seva figura i la seva carrera van molt més enllà de l’empresa de Detroit. Gordy era conegut pel seu enorme poder sobre els artistes que formaven part de la seva firma, als quals sotmetia a duríssimes jornades de gravacions, concerts i gires i que, moltes vegades, havien de seguir les seves estrictes directrius, però Gaye, com potser també Smokey Robinson, líder dels Miracles i que va arribar a ser vicepresident de la companyia, es va allunyar una mica del dictat de Berry. Durant la segona meitat de la dècada dels 60 del segle XX, es va intensificar la lluita de la població afroamericana dels Estats Units pels drets civils, mitjançant líders de gran carisma com Martin Luther King i Malcolm X, sent tots dos assassinats. Entre finals...

Elvis Presley, la primera gran estrella mediàtica de la música rock, va acabar convertint-se en un autèntic símbol de la cultura nord-americana, quan una vegada, fins i tot, va ser acceptat per la societat conservadora dels Estats Units, que en principi es va escandalitzar arran d’observar les seves primeres actuacions televisades. Nascut a la localitat de Tupelo, a l’estat de Mississipí, Presley es va traslladar amb la seva família a la ciutat de Memphis, a l’estat de Tennessee, bressol del rock’n roll i seu dels mítics estudis de gravació Sun Records, on va editar els seus primers discs i en què també hi va assistir el mític intèrpret de country Johnny Cash. Com ja he indicat, Elvis va ser el focus de la polèmica quan va sortir per primer cop per televisió: les famílies més tradicionals nord-americanes no podien acceptar de cap manera que els seus fills, sobretot si es tractava de noies, poguessin ser seguidors d’aquell cantant que ballava i es movia, segons le...

John Phillips havia compost l’himne hippy “San Francisco”, que va interpretar Scott Mckenzie, amb qui havia col·laborat anteriorment, abans de fundar el quartet The Mamas & the Papas, que va suposar la versió feliç, festiva, agradable, amable, senzilla i bonrotllista del flower power. El grup el van completar Michelle Philips, companya sentimental de John; Cass Elliot, una de les millors veus de la música popular de tots els temps, i Denny Doherty. La formació nord-americana es va caracteritzar des d’un primer moment per la sincronització i l’harmonia de les veus dels seus quatre components i el seu allunyament de la moda psicodèlica, una de les grans constants del moviment de les flors. The Mamas & the Papas van ser uns dels participants de l’històric festival hippy de Monterey, realitzat l’any 1967, el qual precisament va organitzar John i que va obrir simbòlicament l’estiu per excel·lència del flower power, l’anomenat de la pau i l’amor. En l’esdeven...

Hi va haver una època que pertànyer al món del rock alternatiu era molt complicat, quasi una heroïcitat, doncs era extremadament difícil col·locar un tema en una emissora d’FM o en un canal de vídeos de televisió. El trio nord-americà Dinosaur Jr. va ser una d’aquelles bandes que va obrir un camí que acabaria convertint la música indie en una referència per a públics força més amplis. L’associació, que un principi es va anomenar simplement Dinosaur, va estar formada per J Mascis, cantant, excel·lent guitarrista i principal compositor; Lou Barlow (baix i veu) i Murph (bateria). El grup, fundat a la localitat d’Armhest, a l’estat de Massachussets, a l’est dels Estats Units, va utilitzar diversos gèneres com rock, punk, noise o hardcore. Després d’un àlbum inicial de títol homònim, que gairebé va passat desapercebut, tant per a la crítica com pel que fa al públic, la banda nord-americana va editar les obres “You’re living all over me”, amb la presència de la pista ...

Aretha Franklin està considerada una de les grans veus de la música popular de tots els temps i, durant la seva etapa estel·lar, la de la segona meitat dels anys 60 del segle XX, va guanyar-se la distinció de reina del gènere soul. Es pot parlar de les capacitats d’interpretació d’altres artistes negres, com Diana Rouss, líder del trio Supremes; Tina Turner o Dionne Warwick, musa dels compositors Burt Bacharach i Hal David, com també de les cantants blanques Janis Joplin o Cass Elliot, component del quartet The Mamas & the Papas, però segurament Franklin va ser les més espectacular de totes elles. Els seus inicis, com la de tants vocalistes negres, van estar arrelats en la música gospel, quan acompanyava el seu pare, que exercia de reverend. El seu primer èxit va arribar quan va ser contractada pel segell discogràfic Atlantic, al qual va arribar procedent de Columbia, i va editar l’àlbum “I never loved a man (the way i love you)”. Seguidament, ja converti...

L’efectista i espectacular teclista Keith Emerson, fundador de Nice; el cantant i baixista Greg Lake, membre del primer combo de King Crimson, i el bateria Carl Palmer, integrant d’Atomic Rooster, van formar el supergrup que portava els seus respectius cognoms, una de les formacions estel·lars de l’època daurada del rock progressiu i simfònic. El trio va comptar sempre amb un munt de fans i seguidors, doncs els seus discs, malgrat tractar-se de treballs en absolut accessibles per al gran públic, es van vendre força bé, però també importants detractors, que acusaven l’associació britànica d’exageradament efectista, grandiloqüent, excessivament intel·lectualitzada, artificiosa i pretensiosa. Amb les obres   de títol homònim, “Tarkus”, el directe “Pictures and exhibition”, “Trilogy” i “Brain salad surgery”, Emerson, Lake & Palmer (ELP) es va situar com una de les principals bandes de prog rock, juntament amb King Crimson, Genesis, Jethro Tull o Yes, formació...

Després de presenciar una actuació del grup punk The Sex Pistols a Manchester, Bernard Sumner (guitarra) i Peter Hook (baix) van formar el conjunt Warsaw, al qual es van unir el cantant Ian Curtis i el bateria Stephen Morris. Posteriorment, el quartet va adoptar el nom de Joy Division, que, com a tal, va cridar l’atenció de Tony Wilson, fundador del segell discogràfic independent The Factory.   La banda anglesa, que prèviament havia gravat l’esplèndid single “Transmission”, va editar un dels millors àlbums de la història de la música rock: l’aclamat i reivindicat “Unknown pleasures”. L’obra conté brillants temes com “Disorder”, “Insight”, l’excel·lent “New dawn fades”, “She’s lost control” i “Shadowplay”, que més de dues dècades més tard versionaria la formació nord-americana The Killers. Aleshores, Joy Division era ja considerada una de les associacions primordials de l’escena postpunk, sobretot per les lletres de Curtis, de caire torturat, dramàtic, angoi...

La banda sueca The Hives va ser una de les moltes formacions que, a principis de l’actual segle, van reivindicar tant el garage rock com el punk rock, moda en què, per exemple, també es va apuntar el cèlebre conjunt novaiorquès The Strokes. Seguint l’estela de grups escandinaus radicalment diferents, com eren els casos dels també suecs Abba i Roxette o els noruecs A – Ha, el quintet es va fer amb un lloc important al mercat anglosaxó. El grup ha estat sempre format pel cantant Howlin’ Pelle Almqvist, els guitarristes Vigilante Calström i Nicholaus Arson, el baixista Dr. Matt Destruction i el bateria Chris Dangerous. El conjunt nòrdic va debutar amb l’àlbum “Barely legal”, el qual va passar força desapercebut, fins i tot al seu país. Seguidament, The Hives va editar el seu treball estel·lar quan al veredicte de la crítica, encara que personalment penso que la formació sueca compta amb discs més complets, “Vini vidi vicious”, que va constituir el seu primer èxit ta...

En la prolífica escena musical de Glasgow, la ciutat més poblada d’Escòcia, a la qual també hi pertanyien, o hi van formar part, altres bandes indies com The Jesus & Mary Chain, Primal Scream, Teenage Funclub, Belle & Sebastian o Franz Ferdinand, es va fundar el quartet Travis, en principi una formació que, d’alguna manera, es va unir a la moda del brit pop, però que, finalment, va seguir un camí propi.   El grup, que va adoptar el nom del protagonista del film “Paris, Texas”, del director alemany Wim Wenders, que va introduir algunes cançons de la banda a la seva pel·lícula “Terra d’abundància”, l’han integrat sempre el cantant i guitarrista Fran Healey, el guitarrista Andy Dunlop, el baixista Dougie Payne i el bateria Neil Primrose. Sota els paràmetres de la influència del brit pop, el quartet escocès va editar l’àlbum de debut “Good feeling”, amb les cançons “All i want to do is rock” i “Happy”, per seguidament realitzar el seu treball estel·lar, “...

Es comenta que Tom Verlaine, qui seria cantant, guitarrista i líder del grup Television, va ser l’home que va convèncer Hilly Kristall, amo del local novaiorquès CBGB, en principi un espai especialitzat en música country i blues, perquè hi canviés la tendència i es convertís en el feu del punk i la new wave de la gran urbs nord-americana. El quartet clàssic, que només va editar dos àlbums d’estudi, va estar format per Verlaine (veu, guitarra i teclats), Richard Lloyd (guitarra), Fred Smith (baix) i Billy Ficca (bateria). El grup es va convertir aviat en la principal formació del punk novaiorquès, juntament amb Ramones, Blondie i Talking Heads, representant amb aquesta última la seva part més intel·lectualitzada, arty i complexa. Television, que es va involucrar més en l’estil de la new wave, va debutar amb l’excel·lent obra “Marquee moon”, un dels millors treballs de la història de la música rock. En l’emblemàtic disc totes les cançons compten amb una indubtable...

La formació britànica Yes va ser una de les principals bandes del període àlgid del rock progressiu i simfònic, juntament amb grups com King Crimson, Genesis, Jethro Tull o Emerson, Lake & Palmer, entre d’altres, i va reunir alguns dels millors músics de la història de la música popular. El quintet original de la formació anglesa va ser compost pel carismàtic cantant Jon Anderson, el guitarrista Peter Banks, el baixista Trevor Horn, el bateria Bill Bruford i el teclista Tony Kaye. Posteriorment, es van unir al grup músics com el guitarrista Steve Howe, el bateria Alan White i els teclistes Rick Wakeman, Patrick Moraz i Geoff Downes. Molts dels components de Yes van ser considerats com els millors en els seus respectius instruments en l’època d’auge del rock progressiu, durant bona part de la dècada dels 70 del segle XX, com van ser els casos, sobretot, de Howe i Wakeman, que va rivalitzar amb un altre espectacular teclista, Keith Emerson, fundador de Nice i...

Elvis Costello, tant en solitari com acompanyat del trio The Attractions, compta amb una llarguíssima i prolífica trajectòria, tot i que la seva etapa més popular i reivindicada segueix sent la del segon lustre de la dècada dels 70 del passat segle, quan va ser un dels líders del pub rock, una important influència per al punk rock i un dels propulsors de la new wave. En primer lloc, Costello va ser, juntament amb Ian Dury, Nick Lowe, qui li produiria alguns dels seus discs, i la banda Dr. Feelgood, el principal exponent del pub rock, un gènere senzill i tradicional, caracteritzat per la curta durada de les cançons i els concerts en petits recintes, que es contraposava clarament al rock progressiu i simfònic, significatiu per la seva complexitat, els llargs desenvolupaments instrumentals, l’elevat minutatge dels temes interpretats o les actuacions en grans espais esportius. En aquell marc, i acompanyat del grup nord-americà Clover, el músic britànic va editar l’ac...

Entre finals del decenni dels 60 i inicis de la dècada dels 70 del segle XX, va aparèixer a la gran urbs de Detroit, a l’estat de Michigan, la mateixa ciutat que havia albergat el segell discogràfic Motown durant la quasi totalitat dels 60, un estil abrupte, primitiu, directe, ferotge, salvatge i molt endurit, el qual molts consideren el preàmbul del punk rock i que va tenir com a principals bandes MC5 i The Stooges, aquesta liderada pel carismàtic i peculiar cantant Iggy Pop. The Stooges, compost per Iggy Pop (veu), Dave Alexander (baix) i els germans Ron i Scott Asheton, respectivament guitarrista i bateria, va debutar amb un àlbum que porta el nom de la formació i en què hi destaca “I wanna be your dog”, i seguidament va confeccionar dos treballs que avui en dia estan considerats autèntics clàssics: “Fun house”, que conté “Loose” i “TV eye”, i “Raw power”, que compta amb la magnífica “Search and destroy”. A continuació, quan la banda ja era coneguda com a ...

El quartet de Sheffield Arctic Monkeys es va convertir en la gran sensació del pop – rock independent britànic l’any 2006, quan va editar la seva òpera prima “Wathever people say i am, that’s what i’m not”, el disc de debut més venut de la història al Regne Unit, que batia el rècord d’Oasis amb “Definitely maybe”, gravat 12 anys abans, que al seu moment havia trencat la marca del “Please, please me” de The Beatles, confeccionat en el llunyaníssim 1963. Aleshores, els quatre components d’Arctic Monkeys es trobaven encara en edat post-adolescent, doncs comptaven entre 19 i 21 anys, i el disc, número u a la Gran Bretanya, com ho serien els seus següents quatre àlbums d’estudi, conté temes com el trepidant “I bet you look Good on the dancefloor”, “Fake tales of San Francisco” o “When the sun goes down”. La banda va ser fundada pel carismàtic cantant i guitarrista Alex Turner, el guitarrista Jamie Cook, el bateria Matt Helders i el baixista Andy Nicholson, que despré...