Ir al contenido principal

ELVIS PRESLEY












Elvis Presley, la primera gran estrella mediàtica de la música rock, va acabar convertint-se en un autèntic símbol de la cultura nord-americana, quan una vegada, fins i tot, va ser acceptat per la societat conservadora dels Estats Units, que en principi es va escandalitzar arran d’observar les seves primeres actuacions televisades.

Nascut a la localitat de Tupelo, a l’estat de Mississipí, Presley es va traslladar amb la seva família a la ciutat de Memphis, a l’estat de Tennessee, bressol del rock’n roll i seu dels mítics estudis de gravació Sun Records, on va editar els seus primers discs i en què també hi va assistir el mític intèrpret de country Johnny Cash.

Com ja he indicat, Elvis va ser el focus de la polèmica quan va sortir per primer cop per televisió: les famílies més tradicionals nord-americanes no podien acceptar de cap manera que els seus fills, sobretot si es tractava de noies, poguessin ser seguidors d’aquell cantant que ballava i es movia, segons les seves opinions, de manera provocadora.

Tanmateix, aquella dita que diu que si no pots vèncer el teu enemic, millor unir-te a ell, es va fer cèlebre en el cas de Presley, tot i que no pel que respecta als cantants negres de la seva generació, en uns Estats Units en què la segregació racial era encara molt remarcable. Finalment, l’artista de Tupelo es va erigir en un producte més de la indústria nord-americana.

Elvis, que gairebé mai va exercir de compositor, va interpretar llavors, durant la seva època daurada, cançons com “Heartbreak hotel”, el seu primer hit; “Don’t be cruel”, “Blue moon”, “Jailhouse rock”,  l’ensucrada “Love me tender” o “Blue Suede shoes”, composta per una altra gran estrella del rock’n roll d’aquell període: Carl Perkins.

Igualment, el cantant va editar un munt d’àlbums, alguns d’ells dirigits a les festes nadalenques, i va protagonitzar una gran quantitat de pel·lícules, la majoria d’elles amb unes crítiques no massa benèvoles, per no dir que directament van ser bastant negatives.

Tanmateix, tot va començar a canviar quan Presley va marxar a Alemanya per realitzar el servei militar. Quan va tornar d’Europa, es va trobar que la british invasion, encapçalada per The Beatles, ho havia arrasat tot i els vells rockers, com Chuck Berry, Little Richard o Jerry Lee Lewis, havien desaparegut del primer pla musical, sense oblidar la mort d’altres estrelles com Buddy Holly o Eddie Cochran.

Elvis va ressorgir anys més tard amb dos excel·lents temes, el trist “In the gettho” i l’extraordinari “Suspicious mind”, penso que la millor peça que mai hagi interpretat. No obstant, els seus últims anys van ser bastant lamentables, amb actuacions en luxosos escenaris de Las Vegas i l’abús de fàrmacs per aprimar-se, fins el dia de la mort a la seva casa de Graceland, convertida des de llavors en museu i en lloc de peregrinació de nombrosos fans.

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...