ROCK 100

Durant els inicis de l’actual segle XXI, hi va haver un important revival del garage rock, gènere que va tenir el seu període àlgid durant la dècada dels 60 del passat segle, mitjançant formacions com The Kingsmen, cèlebres per la peça “Louie, Louie”, un exemple de one Wonder hit, o els Them de Van Morrison, que va composar el clàssic “Gloria”. Entre les bandes que van fer ressorgir l’estil es trobava el quintet The Strokes, fundat a Nova York i sota el lideratge del cantant i compositor Julian Casablancas, acompanyat pels guitarristes Nick Valensi i Albert Hammond Jr., fill de l’intèrpret gibraltareny d’idèntic nom; el baixista Nikolai Fraiture i el bateria Fabrizio Moretti. Altres fonts del grup van ser el mític conjunt The Velvet Underground, els Stooges d’Iggy Pop i el quartet Television, una de les formacions cabdals del punk i la new wave de la Gran Poma.  The Strokes va debutar amb l’àlbum “Is this it ?”, treball molt aclamat per la crítica e...

El cantant Morrisey, un personatge singular i amb idees de vegades certament sorprenents i extravagants, i el guitarrista Johnny Marr van fundar a Manchester el quartet the Smiths, al qual es van afegir el baixista Mike Joyce i el bateria Andy Rourke. Després d’una època de la música popular, en el marc del postpunk i la new wave, en què es van posar de moda els teclats, les caixes de ritmes o els sintetitzadors, i en què instruments tan importants en la història del rock, com la guitarra, en ocasions van passar a un segon pla, The Smiths va aconseguir situar de nou la música elèctrica en un paper protagonista, potser en un moment en el qual la gent ja estava una mica esgotada dels estils tecnificats. El grup anglès va debutar amb un àlbum de títol homònim que va rebre una valoració força positiva de la crítica. El treball, en què hi formen part pistes com la bella “Reel around the fountain”, “You’ve got everything now”, “This charming man” o “Hand and glove”, que...

Steve Marriott (veu i guitarra), que havia format part de vàries bandes, cap de les quals va aconseguir una gran repercussió, va fundar Small Faces amb Ronnie Lane (baix i veu), Keney Jones (bateria) i Jimmy Winston (teclats), que aviat va ser substituït per Ian McLagan. Tothom sembla estar d’acord que la banda més popular que va formar part del moviment mod a la Gran Bretanya de la dècada dels 60 va ser el quartet The Who, però el grup encapçalat per Pete Townshend i Roger Daltrey va entrar al corrent més per inèrcia que no pas per plena autenticitat, factor que els experts han atorgat a altres formacions de l’època, la més cèlebre de les quals va ser Small Faces. Mitjançant la confecció de sis àlbums, el quartet liderat per Marriott, una de les bandes cabdals del Swinging London, va facturar clàssics del període com “Watcha gonna do about it“, la més comercial “Sha – la – la – la - lee”, “Hey girl !”, l’excel·lent “All or nothing”, penso que una de les millors ...

En el segon lustre de la dècada dels 70 del segle XX hi va tenir lloc un revival del moviment mod, que havia transitat pel seu període àlgid durant el decenni dels 60 mitjançant bandes com The Who, The Kinks o Small Faces, entre d’altres. L’any 1979 es va estrenar la pel·lícula “Quadrophenia”, basada en el doble àlbum que The Who havia editat sis abans, dirigida per Franc Roddam, protagonitzada per Phil Daniels i en la qual també hi formava part del cast el futur líder de The Police Sting. Va ser en aquell context quan va sorgir el trio The Jam, grup que podria ser perfectament tant inclòs en el corrent del punk rock, sobretot pel que fa als primers discs que va gravar, com en el de la new wave. La formació va estar composta per Paul Weller, cantant, guitarrista, indiscutible líder i creador de la majoria de les cançons del conjunt londinenc; el baixista Bruce Foxton i el bateria Rick Buckler. Després de la confecció de dos àlbums que no van tenir massa ressonànc...

Joe Strummer (veu i guitarra), el fill d’un diplomàtic britànic nascut a Ankara, la capital de Turquia, i Mick Jones (guitarra i veu), amb uns orígens socials molt diferents, van ser els líders del quartet The Clash, completat per Paul Simonon (baix) i Topper Headon (bateria), transitòriament reemplaçat per Terry Chimes. El quartet, en un principi, durant la irrupció explosiva del punk, va estar una mica enfosquit per la polèmica banda The Sex Pistols, que, a través de continuats i sonats escàndols, va omplir les pàgines dels diferents mitjans de comunicació britànics. No obstant, amb el pas del temps, The Clash va acabar aconseguint més notorietat, entre altres causes, perquè el conjunt encapçalat per Johnny Rotten només va tenir una vigència de nou mesos. El debut en gran format del grup londinenc, un magnífic àlbum de títol homònim, va tenir les habituals característiques del moviment punk, és a dir, la ràbia, la protesta, l’inconformisme i la lluita, tot ...

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...