Ir al contenido principal

SMALL FACES












Steve Marriott (veu i guitarra), que havia format part de vàries bandes, cap de les quals va aconseguir una gran repercussió, va fundar Small Faces amb Ronnie Lane (baix i veu), Keney Jones (bateria) i Jimmy Winston (teclats), que aviat va ser substituït per Ian McLagan.

Tothom sembla estar d’acord que la banda més popular que va formar part del moviment mod a la Gran Bretanya de la dècada dels 60 va ser el quartet The Who, però el grup encapçalat per Pete Townshend i Roger Daltrey va entrar al corrent més per inèrcia que no pas per plena autenticitat, factor que els experts han atorgat a altres formacions de l’època, la més cèlebre de les quals va ser Small Faces.

Mitjançant la confecció de sis àlbums, el quartet liderat per Marriott, una de les bandes cabdals del Swinging London, va facturar clàssics del període com “Watcha gonna do about it“, la més comercial “Sha – la – la – la - lee”, “Hey girl !”, l’excel·lent “All or nothing”, penso que una de les millors cançons de la història de la música popular, o “Tin soldier”, que de certa forma, com altres molts temes del rythm & blues britànic dels 60, anunciava el rock dur.

Malgrat la seva curta existència, Small Faces, que va tenir com a productor Andrew Loog Oldham, el mànager que havia dirigit The Rolling Stones durant els seus primers anys, està considerat un dels grups clau del rock del Regne Unit del decenni dels 60, si bé és cert que a penes va tenir èxit a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, mercat que durant molts anys també se’ls hi va resistir a The Who i on a penes hi va tenir incidència una altra mítica banda mod: The Kinks. 

Després de la dissolució, Marriott va formar el grup Humble Pie, que va tenir com a guitarrista Peter Frampton, excomponent de Herd i que posteriorment tindria una popular carrera en solitari, mentre Lane, Jones i McLagan van continuar senzillament com a The Faces, formació que va tenir com a vocalista el cèlebre Rod Stewart, un exmod que molt aviat es convertiria en una de les grans estrelles del panorama musical, i el guitarrista Ron Wood, que posteriorment substituiria Mick Taylor a The Rolling Stones.

Després de la seva etapa amb Humble Pie, una banda orientada al hard rock, Marriott va refundar Small Faces, però amb un escàs impacte, mentre la marxa definitiva d’Stewart, per centrar-se en la seva trajectòria de solista, va suposar el final de The Faces. Jones és l´únic membre clàssic d’Small Faces que continua en vida.  

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...