ROCK 100

La formació britànica Yes va ser una de les principals bandes del període àlgid del rock progressiu i simfònic, juntament amb grups com King Crimson, Genesis, Jethro Tull o Emerson, Lake & Palmer, entre d’altres, i va reunir alguns dels millors músics de la història de la música popular. El quintet original de la formació anglesa va ser compost pel carismàtic cantant Jon Anderson, el guitarrista Peter Banks, el baixista Trevor Horn, el bateria Bill Bruford i el teclista Tony Kaye. Posteriorment, es van unir al grup músics com el guitarrista Steve Howe, el bateria Alan White i els teclistes Rick Wakeman, Patrick Moraz i Geoff Downes. Molts dels components de Yes van ser considerats com els millors en els seus respectius instruments en l’època d’auge del rock progressiu, durant bona part de la dècada dels 70 del segle XX, com van ser els casos, sobretot, de Howe i Wakeman, que va rivalitzar amb un altre espectacular teclista, Keith Emerson, fundador de Nice i...

Elvis Costello, tant en solitari com acompanyat del trio The Attractions, compta amb una llarguíssima i prolífica trajectòria, tot i que la seva etapa més popular i reivindicada segueix sent la del segon lustre de la dècada dels 70 del passat segle, quan va ser un dels líders del pub rock, una important influència per al punk rock i un dels propulsors de la new wave. En primer lloc, Costello va ser, juntament amb Ian Dury, Nick Lowe, qui li produiria alguns dels seus discs, i la banda Dr. Feelgood, el principal exponent del pub rock, un gènere senzill i tradicional, caracteritzat per la curta durada de les cançons i els concerts en petits recintes, que es contraposava clarament al rock progressiu i simfònic, significatiu per la seva complexitat, els llargs desenvolupaments instrumentals, l’elevat minutatge dels temes interpretats o les actuacions en grans espais esportius. En aquell marc, i acompanyat del grup nord-americà Clover, el músic britànic va editar l’ac...

Entre finals del decenni dels 60 i inicis de la dècada dels 70 del segle XX, va aparèixer a la gran urbs de Detroit, a l’estat de Michigan, la mateixa ciutat que havia albergat el segell discogràfic Motown durant la quasi totalitat dels 60, un estil abrupte, primitiu, directe, ferotge, salvatge i molt endurit, el qual molts consideren el preàmbul del punk rock i que va tenir com a principals bandes MC5 i The Stooges, aquesta liderada pel carismàtic i peculiar cantant Iggy Pop. The Stooges, compost per Iggy Pop (veu), Dave Alexander (baix) i els germans Ron i Scott Asheton, respectivament guitarrista i bateria, va debutar amb un àlbum que porta el nom de la formació i en què hi destaca “I wanna be your dog”, i seguidament va confeccionar dos treballs que avui en dia estan considerats autèntics clàssics: “Fun house”, que conté “Loose” i “TV eye”, i “Raw power”, que compta amb la magnífica “Search and destroy”. A continuació, quan la banda ja era coneguda com a ...

El quartet de Sheffield Arctic Monkeys es va convertir en la gran sensació del pop – rock independent britànic l’any 2006, quan va editar la seva òpera prima “Wathever people say i am, that’s what i’m not”, el disc de debut més venut de la història al Regne Unit, que batia el rècord d’Oasis amb “Definitely maybe”, gravat 12 anys abans, que al seu moment havia trencat la marca del “Please, please me” de The Beatles, confeccionat en el llunyaníssim 1963. Aleshores, els quatre components d’Arctic Monkeys es trobaven encara en edat post-adolescent, doncs comptaven entre 19 i 21 anys, i el disc, número u a la Gran Bretanya, com ho serien els seus següents quatre àlbums d’estudi, conté temes com el trepidant “I bet you look Good on the dancefloor”, “Fake tales of San Francisco” o “When the sun goes down”. La banda va ser fundada pel carismàtic cantant i guitarrista Alex Turner, el guitarrista Jamie Cook, el bateria Matt Helders i el baixista Andy Nicholson, que despré...

Quan Bob Marley va assolir el triomf al Regne Unit, en primer lloc, i a la resta del món occidental, en segon lloc, el compositor jamaicà havia aconseguit al seu país un important èxit. Després de gravar quatre àlbums, que van tenir només una gran repercussió a l’illa caribenya, Bob Marley va començar a triomfar a la Gran Bretanya amb el treball “Burnin’”, que compta amb els temes “Get up, stand up” i “I shot the sheriff”, que el genial guitarrista Eric Clapton va versionar i va incloure en la seva obra “461 ocean boulevard”. Marley (veu i guitarra) sempre va estar acompanyat pel grup The Wailers, en què hi formava part com a corista la seva companya Rita i en el qual es trobaven també Peter Tosh (guitarra, piano, òrgan i veu), que va tenir una important carrera independent, i Benny Livingston (percussió). Bob va posar aleshores de moda arreu del món el gènere Reggae, la filosofia rastafari, que reivindicava el continent africà, i més concretament Etiòpia, amb u...

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...