ROCK 100

Jack i Megan White, que no eren germans, però si parella sentimental durant un temps, van formar el duo The White Stripes, que va alternar el garage rock amb el blues rock i es va convertir en una de les principals associacions independents de la primera dècada de l’actual segle. Jack (veu, guitarra, baix i teclats), que si porta el cognom White, es va erigir aviat com un dels millors guitarristes de la música rock, encara que els dos primers àlbums del duo fundat a Detroit, el primer de títol homònim i “De Stijl”, van passar pràcticament desapercebuts, sobretot als Estats Units. “White blood cells”, el seu tercer treball d’estudi de gran format, va suposar el primer èxit del grup, arribant el disc al top 100 a les dues bandes de l’Atlàntic, però no va ser fins a la confecció de l’esplèndida obra “Elephant”, número u a la Gran Bretanya i número sis als Estats Units, que The White Stripes no va aconseguir una gran celebritat. “Elephant” disposa de pistes com ...

Wilco va ser fundat per músics sorgits del grup Uncle Tupelo, una banda que va donar tocs alternatius a la música country, com va ser el cas també de The Jayhawks, tendència amb la qual va continuar la nova banda, mitjançant l’àlbum "A / M", en què hi forma part la magnífica cançó “Shouldn’t be ashamed”. Dels tres integrants dels significats Uncle Tupelo, Jim Farrar va fundar el grup Son Volt, mentre Jeff Tweddy (veu i guitarra) i John Stirratt (baix, piano i òrgan) van formar a Chicago Wilco, al qual es van ajuntar Brian Henneman (guitarra), Ken Coomer (bateria) i Max Johnson (mandolina i banjo). Després de l’inicial “A / M”, la banda nord-americana va editar el doble “Being there” i “Summerteeth”, dues obres de transició, que, no obstant, van rebre les aclamacions de la crítica. L’elogiat treball “Yankee hotel foxtrot” va ser el primer àlbum de la nova fase per la qual va transcórrer Wilco, que va deixar enrere els postulats country dels seus inicis ...

REM va ser una de les moltes bandes independents aparegudes a la dècada dels 80 del segle XX, en un període en què els seus discs no arribaven massa més enllà de la llavors reduïda escena alternativa i en què realitzaven actuacions en petits locals, però que, amb l’arribada del decenni dels 90, van aconseguir un èxit ampli i extraordinari. Grup fundat a la localitat d’Athens, a l’esta meridional de Georgia, pel cantant Michel Stipe, el guitarrista Peter Buck, el baixista Mick Mills i el bateria Bill Berry, quartet que va restar inalterable durant 10 àlbums, quan Berry va abandonar el grup, que va quedar com a trio. El conjunt es va veure bastant influenciat per la llegendària formació de folk rock californiana The Byrds. Durant l’etapa purament alternativa, REM va gravar els àlbums “Murmur”, “Rockaning”, “Fables of the reconstruction” i “Lifes rich pagent”, quatre obres que no van tenir a penes repercussió comercial, que van constituir petits èxits en l’escena ...

Tot i que els inicis del quartet londinenc Coldplay es troben en el rock independent, el grup britànic, sobretot arran de la gravació de l’àlbum “Viva la vida or death and all his friends”, es va acabar convertint en una de les formacions més populars del planeta i en una autèntica stadium band. El conjunt anglès sempre ha estat format pel carismàtic cantant, pianista i guitarrista Chris Martin, el guitarrista Jonny Buckland, el baixista Guy Berryman i el bateria Will Champion. El quartet ha portat tots els seus àlbums al número u de les llistes britàniques, excepte els dos primers al rànquing nord-americà de Billboard, ha guanyat nou Brit Awards i set Grammy i ha triomfat igualment en estats com Alemanya, França, Holanda, Irlanda, Canadà, Austràlia o Nova Zelanda. El debut en gran format de la formació anglesa va ser “Parachutes”, un treball calmat, tranquil i assossegat, encara amb els paràmetres lògics d’una banda alternativa, en què hi destaquen les peces “Ye...

El moviment del glam rock va tenir dues versions ben diferents, tot i que hi tenien lloc elements comuns com l’estètica o els concerts teatralitzats: d’una banda hi havia representants d’una música molt comercial, com Slade o Sweet, i, d’altra banda, un corrent força arty i intel·lectualitzat, que va comptar amb David Bowie, Genesis i Roxy Music com a principals exemples, mentre Queen o T Rex es mantenien en un espai intermedi. El grup va ser integrat inicialment per Bryan Ferry (veu i piano), Brian Eno (teclats i sintetitzadors), Phil Manzanera (guitarra), Graham Simpson (baix), Phil Thompson (bateria) i Andy Mackay (saxofon i oboè), entrant posteriorment Edie Jobson (teclats i sintetitzadors), John Gustafson (baix), Paul Carrack (teclats), Alan Spenner (baix) i Gary Tibbs (baix). Després dels dos primers àlbums, l’inicial de títol homònim i “For your pleausure”, Eno, segurament el component de Roxy Music més genuïnament glam, va abandonar per les seves diferèn...

Marvin Gaye, com altres solistes, per exemple un joveníssim Stevie Wonder, o formacions com The Supremes, The Temptations o The Miracles, va ser una de les principals apostes de Berry Gordy per al seu segell discogràfic Motown, però la seva figura i la seva carrera van molt més enllà de l’empresa de Detroit. Gordy era conegut pel seu enorme poder sobre els artistes que formaven part de la seva firma, als quals sotmetia a duríssimes jornades de gravacions, concerts i gires i que, moltes vegades, havien de seguir les seves estrictes directrius, però Gaye, com potser també Smokey Robinson, líder dels Miracles i que va arribar a ser vicepresident de la companyia, es va allunyar una mica del dictat de Berry. Durant la segona meitat de la dècada dels 60 del segle XX, es va intensificar la lluita de la població afroamericana dels Estats Units pels drets civils, mitjançant líders de gran carisma com Martin Luther King i Malcolm X, sent tots dos assassinats. Entre finals...