Ir al contenido principal

REM














REM va ser una de les moltes bandes independents aparegudes a la dècada dels 80 del segle XX, en un període en què els seus discs no arribaven massa més enllà de la llavors reduïda escena alternativa i en què realitzaven actuacions en petits locals, però que, amb l’arribada del decenni dels 90, van aconseguir un èxit ampli i extraordinari.

Grup fundat a la localitat d’Athens, a l’esta meridional de Georgia, pel cantant Michel Stipe, el guitarrista Peter Buck, el baixista Mick Mills i el bateria Bill Berry, quartet que va restar inalterable durant 10 àlbums, quan Berry va abandonar el grup, que va quedar com a trio. El conjunt es va veure bastant influenciat per la llegendària formació de folk rock californiana The Byrds.

Durant l’etapa purament alternativa, REM va gravar els àlbums “Murmur”, “Rockaning”, “Fables of the reconstruction” i “Lifes rich pagent”, quatre obres que no van tenir a penes repercussió comercial, que van constituir petits èxits en l’escena indie nord-americana i que van passar quasi desapercebuts al Regne Unit, però que, en canvi, la crítica ha considerat alguns dels millors discs de la banda d’Athens.

La carrera de REM va donar un important tomb amb el treball “Document”, primer àlbum del grup en assolir el top 10 de les llistes de Billboard i en què hi prenen part les cançons “Finest worksong” i “In the end of the world as we know it (and i feel fine)”. La tendència va continuar amb “Green”, que definitivament va fer conèixer el quartet a un públic força més ampli, sobretot gràcies a peces accessibles com “Pop song 89”, “Stand !” i “Orange crush”.

Després d’una esgotadora gira de presentació de “Green”, un disc de caire ecologista, que va significar el primer gran èxit a la Gran Bretanya i que va deixar una mica enrere les lletres críptiques que fins llavors havien caracteritzat el grup, aquest es va prendre un descans per seguidament editar el supervendes “Out of time”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic i una obra que va enfrontar a dues parts de la crítica, aquella que pensava que l’àlbum havia trencat l’autenticitat de la formació i la que creia que el conjunt nord-americà continuava amb la seva essència. En el treball hi destaquen la popular i radiadíssima “Losing my religion”, l’extraordinària “Near wild heaven” i la súper comercial “Shiny happy people”.

Els mitjans de comunicació es van tornar a posar d’acord amb el següent àlbum de la banda d’Athens, “Automatic for the people”, que el va considerar per unanimitat un extraordinària obra, en la qual hi prenen part la sensible “Everybody hurts” i la popular “Man of the moon”. Tanmateix, les opinions negatives, i aquest cop en línies generals, van tornar amb “Monster” i “New Adventures in hi – fi”, després del qual Berry ho va deixar estar.

En una època de profunda decadència, en què REM va tenir més èxit a la Gran Bretanya que no pas als Estats Units, el grup nord-americà va editar els bastant intranscendents “Up !”, “Reveal”, “Around the sun”, “Accelerate” i “Collapse into now”.

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...