REM

REM va ser una de les moltes bandes independents aparegudes a la dècada dels 80 del segle XX, en un període en què els seus discs no arribaven massa més enllà de la llavors reduïda escena alternativa i en què realitzaven actuacions en petits locals, però que, amb l’arribada del decenni dels 90, van aconseguir un èxit ampli i extraordinari.

Grup fundat a la localitat d’Athens, a l’esta meridional de Georgia, pel cantant Michel Stipe, el guitarrista Peter Buck, el baixista Mick Mills i el bateria Bill Berry, quartet que va restar inalterable durant 10 àlbums, quan Berry va abandonar el grup, que va quedar com a trio. El conjunt es va veure bastant influenciat per la llegendària formació de folk rock californiana The Byrds.

Durant l’etapa purament alternativa, REM va gravar els àlbums “Murmur”, “Rockaning”, “Fables of the reconstruction” i “Lifes rich pagent”, quatre obres que no van tenir a penes repercussió comercial, que van constituir petits èxits en l’escena indie nord-americana i que van passar quasi desapercebuts al Regne Unit, però que, en canvi, la crítica ha considerat alguns dels millors discs de la banda d’Athens.

La carrera de REM va donar un important tomb amb el treball “Document”, primer àlbum del grup en assolir el top 10 de les llistes de Billboard i en què hi prenen part les cançons “Finest worksong” i “In the end of the world as we know it (and i feel fine)”. La tendència va continuar amb “Green”, que definitivament va fer conèixer el quartet a un públic força més ampli, sobretot gràcies a peces accessibles com “Pop song 89”, “Stand !” i “Orange crush”.

Després d’una esgotadora gira de presentació de “Green”, un disc de caire ecologista, que va significar el primer gran èxit a la Gran Bretanya i que va deixar una mica enrere les lletres críptiques que fins llavors havien caracteritzat el grup, aquest es va prendre un descans per seguidament editar el supervendes “Out of time”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic i una obra que va enfrontar a dues parts de la crítica, aquella que pensava que l’àlbum havia trencat l’autenticitat de la formació i la que creia que el conjunt nord-americà continuava amb la seva essència. En el treball hi destaquen la popular i radiadíssima “Losing my religion”, l’extraordinària “Near wild heaven” i la súper comercial “Shiny happy people”.

Els mitjans de comunicació es van tornar a posar d’acord amb el següent àlbum de la banda d’Athens, “Automatic for the people”, que el va considerar per unanimitat un extraordinària obra, en la qual hi prenen part la sensible “Everybody hurts” i la popular “Man of the moon”. Tanmateix, les opinions negatives, i aquest cop en línies generals, van tornar amb “Monster” i “New Adventures in hi – fi”, després del qual Berry ho va deixar estar.

En una època de profunda decadència, en què REM va tenir més èxit a la Gran Bretanya que no pas als Estats Units, el grup nord-americà va editar els bastant intranscendents “Up !”, “Reveal”, “Around the sun”, “Accelerate” i “Collapse into now”.