ROCK 100

Durant l’última fase de la dècada dels 60 i bona part del decenni dels 70 del segle XX, va triomfar amb força el gènere avantguardista del rock progressiu i simfònic, que va tenir un munt d’admiradors, però també un important número de detractors. Tanmateix, si una formació va comptar amb el beneplàcit de gairebé tothom, aquesta va ser King Crimson. El grup britànic, que va rebre una gran influència de la música clàssica, el jazz i el rock psicodèlic, va estar compost originalment pel guitarrista Robert Fripp, el cantant i baixista Greg Lake, el bateria Michael Giles, el teclista Ian McDonald i el lletrista Pete Sinfield. Amb questa formació, la banda va debutar amb l’aclamat “In the court of the Crimson king”, que conté la cançó que li dóna títol i la magnífica “Epitaph”. Tanmateix, King Crimson va anar patint freqüents canvis de personal per part de Fripp, únic membre permanent i que aviat va convertir el grup en un vehicle molt personal. Per exemple, després d...

Nascuda al conservador i tradicional estat de Texas, Janis Joplin es va traslladar a l’oberta i moderna Califòrnia del flower power, on es va convertir en vocalista de la banda hippy The Big Brother & the Holding Company. En aquell període, el grup el completaven el guitarrista i cantant Sam Andrew, el també guitarrista James Gurley, el baixista Peter Albin i el bateria David Getz. La formació de blues rock va ser una de les grans sensacions de l’històric festival de Monterey, que l’any 1967 va obrir simbòlicament l’estiu de la pau i l’amor. L’espectacular i enèrgica actuació d’una encara poc coneguda Joplin va meravellar el públic assistent, entre el qual es trobava Cass Elliot, una altra gran veu i integrant del quartet The Mamas & the Papas. El quintet va editar l’àlbum “Cheap thrills”, amb una emblemàtica portada en format de còmic. El disc, un dels grans treballs de la contracultura hippy, conté pistes com la formidable “Piece of my heart”, un extrao...

Durant la seva primera etapa, aquella comandada per Peter Gabriel, segons la crítica especialitzada, de llarg la millor del grup britànic, Genesis es va involucrar tant en l’avantguardista gènere del rock progressiu com en la moda glam, quan la formació oferia autèntiques actuacions teatrals en els seus concerts. Els components inicials de Genesis van ser Gabriel (veu), Anthony Phillips (guitarra), Mike Rutherford (baix), John Silver (bateria) i Tony Banks (piano i òrgan). Molt aviat, Steve Hackett va substituït Phillips i Silver va deixar el seu lloc a Chris Stewart, que no trigaria en ser canviat per John Mayhew. Durant el període glam, en què el grup va ser la referència més intel·lectual del moviment, juntament amb Roxy Music, eren habituals les actuacions de Gabriel, que moltes vegades sortia disfressat als escenaris, en una etapa en què la banda britànica va editar els àlbums “From Genesis to revelation”, “Traspass” i “Nursery crime”, moment en què es v...

En una època en què el rock dur ja havia aconseguit la seva consolidació en l’escena de la música rock, va aparèixer a Austràlia el grup AC / DC, format pels germans d’origen escocès Young: Angus (guitarra solista) i Malcolm (guitarra rítmica). La formació, que va tenir com a mànager George Young, germà gran de la saga, que havia tocat amb The Easybeats, la van completar el cantant Bon Scott, substitut del fugaç Dave Evans i que havia exercit de xofer de la banda; el baixista Mark Evans i el bateria Phil Rudd. En un principi, l’èxit d’AC / DC, pel que fa als seus primers àlbums, ”High voltatge” i “TNT”, es va reduir a Austràlia, però a partir del treball “Dirty deeds done dirt cheap”, que agrupava temes dels dos primers discs, la banda va traspassar les fronteres i va arribar amb força al mercat britànic, fet que es consolidaria amb “Let there be rock”, “Powerage” i, sobretot, “Highway to hell” i el single del mateix títol. No obstant, llavors es va produir la mo...

La dècada dels 80 del segle XX va ser l’etapa d’esplendor de l’anomenat noise rock, un gènere caracteritzat per la distorsió musical i la tècnica guitarrística del feedback, que, dues dècades abans, ja havien utilitzat formacions com The Jimi Hendrix Experience, The Grateful Dead o, molt especialment, The Velvet Underground. Com la molt reivindicada banda liderada per Lou Reed i John Cale, el quartet Sonic Youth es va formar a Nova York, va ser el màxim exponent del corrent no wave, durant els començaments del rock de caire alternatiu als Estats Units, i va ser el grup més cèlebre del moviment noise juntament amb el conjunt escocès The Jesus & Mary Chain. La formació clàssica de la banda novaiorquesa va estar integrada per Thurston Moore (veu i guitarra), Lee Ranaldo (guitarra i veu), Kim Gordon (veu i baix), companya sentimental del primer, i Steve Shelley (bateria), que havia entrat per Bob Bert que, al seu temps, havia substituït l’original Jim Sclavunus. ...

Molt probablement, si es portés a terme un estudi sobre quina ha estat la banda més popular, influent i seguida de les últimes quatre dècades, aquesta seria la formació irlandesa U 2, d’una altra banda un grup que, amb l’excepció del seu tercer àlbum d’estudi, “War”, mai ha estat una de les meves preferides. Durant la prolongada trajectòria del grup dublinès, que continua vigent, aquesta sempre ha estat integrada pel carismàtic cantant Bono, el guitarrista The Edge, el baixista Adam Clayton i el bateria Larry Mullen Jr. El conjunt irlandès, durant els seus inicis, tot i que en un principi va formar part de l’escena postpunk, va anar a contracorrent, doncs ni es va unir a la moda del synth pop ni tampoc va utilitzar una imatge sinistra i gòtica. Després de la confecció dels àlbums “Boy”, una obra ben rebuda per la crítica, i “October", un treball amb força connotacions religioses, U 2 va gravar l’excel·lent “War”, el disc que definitivament els hi va donar u...