KING CRIMSON

Durant l’última fase de la dècada dels 60 i bona part del decenni dels 70 del segle XX, va triomfar amb força el gènere avantguardista del rock progressiu i simfònic, que va tenir un munt d’admiradors, però també un important número de detractors. Tanmateix, si una formació va comptar amb el beneplàcit de gairebé tothom, aquesta va ser King Crimson.

El grup britànic, que va rebre una gran influència de la música clàssica, el jazz i el rock psicodèlic, va estar compost originalment pel guitarrista Robert Fripp, el cantant i baixista Greg Lake, el bateria Michael Giles, el teclista Ian McDonald i el lletrista Pete Sinfield. Amb questa formació, la banda va debutar amb l’aclamat “In the court of the Crimson king”, que conté la cançó que li dóna títol i la magnífica “Epitaph”.

Tanmateix, King Crimson va anar patint freqüents canvis de personal per part de Fripp, únic membre permanent i que aviat va convertir el grup en un vehicle molt personal. Per exemple, després de la confecció del treball inicial, Lake va abandonar el conjunt anglès i es va ajuntar amb el teclista Keith Emerson i el bateria Carl Palmer per fundar el supergrup que portava els seus respectius cognoms.  

Al llarg de la seva trajectòria estel·lar, van passar per la banda britànica altres músics de gran qualitat com el guitarrista Adrian Belew, l’exbateria de Yes Bill Bruford, el percussionista James Muir i els baixistes Buz Burrell, Tony Levin i John Wetton. En aquella època, la formació també va editar els àlbums “In the Wake of Poseidon”, “Lizard”, “Islands”, “Lark’s tongues in aspic”, “Starless and bible black” i “Red”.

Amb la irrupció del ferotge punk rock, la música de caràcter progressiu, simfònic i avantguardista va caure en decadència, però King Crimson va seguir el seu curs, llavors més allunyat del primer pla musical, mitjançant les constants reunificacions efectuades per Fripp.