ROCK 100

L’època marcada entre finals de la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70 del passat segle va ser el període daurat de la fusió entre els gèneres country i rock, que havia iniciat Gram Parsons i que havien utilitzat bandes com Buffalo Springfield, Poco, The Byrds i Flying Burrito Brothers, aquestes dues últimes de la mà del mateix Parsons. Va ser en aquella època en què es va fundar el grup The Eagles, inicialment compost per Don Henley (veu i bateria), Glenn Frey (veu i guitarra), Bernie Leadon (guitarra i banjo) i Randy Meisner (baix), aquest últim excomponent del grup Poco, l’associació que va fundar Richie Furay arran de la dissolució de Buffalo Springfield. The Eagles va debutar amb un àlbum de títol homònim, en què hi destaca la cançó “Take it easy”, escrita pel cantautor Jackson Browne, per seguidament editar els discs “On the border” i “Desperado”, aquest podríem considerar el primer treball supervendes de la banda californiana i on es troben pistes ...

Mick Jagger (veu), Keith Richard (guitarra), Brian Jones (guitarra), Bill Wymann (baix) i Charlie Watts (bateria) van formar a Londres , a començaments de la dècada dels 60 del passat segle, la considerada millor banda de rock de la història: The Rolling Stones. En un principi, el grup britànic, que també comptava amb el pianista Ian Stewart, encara que no era considerat membre oficial de la formació, sembla ser que per la seva seriositat i un estil elegant, era un conjunt de versions d’intèrprets nord-americans de blues i rock, amb l’exemple que el seu primer single, “Carol”, era un tema originari del rocker Chuck Berry. De la mà del joveníssim mànager Andrew Loog Oldham, el quintet va anar evolucionant i els covers van anar desapareixent gradualment del seu repertori, donant pas a les cançons compostes per Jagger i Richard, fet que es va poder observar clarament amb l’àlbum “Out of our heads”, en un període en què va aparèixer el clàssic “(I can’t get no) satis...

David Crosby, membre de la formació The Byrds; Stephen Stills, integrant de la banda Buffalo Springfield, i Graham Nash, que havia estat un dels fundadors del conjunt anglès The Hollies, van crear el supergrup que portava els seus cognoms, en què més tard es va unir el canadenc Neil Young, també excomponent de Buffalo Springfield. Crosby, Stills i Nash van debutar amb un àlbum de títol homònim, en el qual hi prenen part cançons com “Marraquesh Express” i “Suite: Judy blue eyes”, dedicada aquesta a la folk singer Judy Collins, en aquell temps companya sentimental d’Stephen. Ja amb l’entrada de Young, que havia gravat tres treballs en solitari després de l’experiència de Buffalo Springfield, el quartet es va presentar al festival hippy de Woodstock. Seguidament, els quatre músics van editar la seva considerada obra mestra: “Déja vu”. L’edició, una producció molt pulcra, neta i elegant, compta amb peces com “Carry on”, d’Stills; “Teach your Children”, de Nash; l’ext...

Malgrat que Deep Purple està considerat un dels conjunts pioners i clàssics del hard rock, a finals de la dècada dels 60 del segle XX, la banda britànica va tenir uns inicis clarament simfònics, de la mà del teclista Jon Lord, en un període en què el grup de Hertford va tocar acompanyat d’orquestres clàssiques. El quintet inicial va ser integrat per Lord, el guitarrista Richie Blackmore, el bateria Ian Paice, el cantant Rod Evans i el baixista Nick Simper, sent substituïts aquests dos últims respectivament per Ian Gillan i Roger Glover, constituint llavors la formació bàsica i clau de la banda britànica, en un moment en què ja es va erigir com un genuí conjunt de rock dur. Després dels tres àlbums inicials, “Shades of Deep Purple”, “The book of Talyesin” i un tercer de títol homònim, que no van tenir massa transcendència, ja amb els membres estel·lars, la formació de Hertford va gravar “Deep Purple in rock”, amb l’extraordinària “Child on time”, magníficament inte...

En plena època del Swinging London, i en espais alternatius i underground de la capital britànica, com per exemple el local UFO, va destacar la banda Pink Floyd, en un principi un grup de característiques psicodèliques semblant als seus contemporanis Soft Machine. En una època en què el grup va editar el fenomenal single “See Emily play”, Pink Floyd va debutar en gran format amb l’àlbum “The piper at the gates of dawn”, un disc psicodèlic, avantguardista, estrany, atrevit, arriscat i que, indubtablement, es va avançar alguns anys al seu temps. El treball, una de les obres més reivindicades de la història de la música popular, es va gravar sota la inspiració de Syd Barrett, aleshores cantant, guitarrista, líder i principal compositor del quartet, que completaven el baixista Roger Waters, el bateria Nick Mason i el teclista Richard Wright. No obstant, la salut mental de Barrett es va anar deteriorant, fonamentalment per la seva addicció a les substàncies al·luci...

La ciutat de Seattle, a l’estat occidental nord-americà de Washington, va ser la seu on a finals de la dècada dels 80 va sorgir el corrent grunge, que estilísticament va reunir els gèneres del rock dur i el punk. En el seu moment, el trio Nirvana va ser el grup més admirat del moviment, sobretot arran de la confecció del seu segon àlbum d’estudi: “Nevermind”. En un principi, la formació va estar integrada per Kurt Cobain (veu i guitarra), Krist Novoselic (baix) i Dale Crover (bateria), que aviat va ser substituït per Dave Grohl. Mitjançant el segell Sub Pop, que va produir els primers discs de les principals bandes grunge, Nirvana va debutar amb l’aspre, dur i poc accessible àlbum “In bleach”. Seguidament, la formació va editar, ja des d’una multinacional discogràfica, un d’aquests treballs capaços de marcar un abans i un després en la història de la música rock: el ja significat “Nevermind”. Si bé és cert que prèviament hi va haver conjunts que van tenir certa ...

Any 1965: el grup californià The Byrds va realitzar un cover d’una cançó que Bob Dylan havia escrit per al seu àlbum “Another side of Bob Dylan”, “Mr. Tambourine man”. La versió, molt diferent a l’original, més rítmica i propera al pop, es va convertir en un gran èxit i es comenta que va ser una de les raons per la qual el trobador de Duluth va decidir electrificar la seva música. D’aquesta manera naixia el folk rock, encara que alguns experts poden considerar que la fusió entre el folk i el rock va tenir lloc amb “La bamba”, de Richie Valens, o amb “The house of the rising sun”, de The Animals. El quintet original va estar format per Gene Clark (veu, guitarra i pandereta), Jim (Roger) McGuinn (guitarra i veu), David Crosby (guitarra i veu), Chris Hillman (baix i veu) i Michael Clarke (Bateria). El grup de Los Angeles va debutar amb l’àlbum que precisament porta el nom de “Mr. Tambourine man” i seguidament va gravar el treball “Turn, turn, turn”, la denominació d’un ...

Després d’observar una actuació del quartet al local The Cavern, a Liverpool, un petit empresari anomenat Brian Epstein va decidir convertir-se en mànager de The Beatles, aleshores format per John Lennon (veu i guitarra), Paul McCartney (veu i baix), George Harrison (veu i guitarra) i Pete Best (bateria). Sota la producció de George Martin, seguidament a què aquest decidís la substitució de Ringo Starr per Best, els components van aconseguir imposar una cançó pròpia, “Love me do”, com a primer single de la banda, el qual va ser inclòs en l’àlbum de debut del grup de Liverpool, “Please, please me”, que va suposar el seu primer número u en gran format. Seguidament, en plena beatlemania, el grup anglès va editar “With the Beatles”, “A hard day’s night”, “Beatles for sale" i “Help !”, on s’inclou el clàssic “Yesterday”, que van convertir el quartet britànic en la formació més gran del planeta. En aquell frenètic període, en què en els seus concerts se sentia més...