Ir al contenido principal

THE BYRDS












Any 1965: el grup californià The Byrds va realitzar un cover d’una cançó que Bob Dylan havia escrit per al seu àlbum “Another side of Bob Dylan”, “Mr. Tambourine man”. La versió, molt diferent a l’original, més rítmica i propera al pop, es va convertir en un gran èxit i es comenta que va ser una de les raons per la qual el trobador de Duluth va decidir electrificar la seva música. D’aquesta manera naixia el folk rock, encara que alguns experts poden considerar que la fusió entre el folk i el rock va tenir lloc amb “La bamba”, de Richie Valens, o amb “The house of the rising sun”, de The Animals.

El quintet original va estar format per Gene Clark (veu, guitarra i pandereta), Jim (Roger) McGuinn (guitarra i veu), David Crosby (guitarra i veu), Chris Hillman (baix i veu) i Michael Clarke (Bateria). El grup de Los Angeles va debutar amb l’àlbum que precisament porta el nom de “Mr. Tambourine man” i seguidament va gravar el treball “Turn, turn, turn”, la denominació d’un tema de l’històric folk singer  Pete Seeger.

Durant aquella primera època, The Byrds va realitzar una música que podríem dir es tractava d’una fusió entre el folk i el pop, o el que seria el mateix, entre Dylan i el quartet anglès The Beatles, llavors de plena actualitat als Estats Units com a banda principal de l’anomenada british invasion.

El tercer disc d’estudi en gran format de la formació de Los Angeles, “Fifth dimension”, va marcar un canvi de rumb. En aquell període, la contracultura del flower power havia aparegut a la també ciutat californiana de San Francisco i The Byrds es va unir al nou moviment hippy, introduint la psicodèlia en el seu repertori, com ho demostra el tema “Eight miles High”, cançó que fins i tot va estar prohibida a les emissores de ràdio. Aquell canvi de tendència sembla que no va satisfer Clark, principal compositor del conjunt, que va decidir abandonar, deixant McGuinn i Crosby com a principals líders

La tònica va continuar amb el disc “Younger than Yesterday”, en què hi figuren  pistes com la irònica “So you want to be a rock’n roll star ?”, “Have you seen her face””, composta i interpretada per Hillman, i una bella versió de “My back pages”, un altre cover de Dylan. Després d’aquest àlbum, qui va deixar el grup va ser Crosby, que es va ajuntar amb Stephen Stills, de Buffalo Springfield, i Graham Nash, de The Hollies. A partir d’aquell moment, amb el treball “The notorious Byrd Brothers”, McGuinn va prendre clarament el comandament de la banda, fins pràcticament convertir-la en una eina personal.

Posteriorment, va entrar al conjunt californià Gram Parsons (veu, guitarra, piano i òrgan), l’home que va fusionar el rock amb la música country, per la qual cosa The Byrds va fer un gir cap a aquest gènere i va editar l’obra “Sweatheart of the rodeo”, en què hi prenen part les peces “You don’t miss your wàter” i “Hickory wind”. Tanmateix, les relacions entre McGuinn i Parsons no van ser massa positives i Gram va marxar amb Hillman per formar la formació de country rock Flying Burrito Brothers.

A partir d’aquell moment es va iniciar una profunda decadència de The Byrds, tot i que la seva influència ha estat enorme.

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...