Ir al contenido principal

THE BYRDS












Any 1965: el grup californià The Byrds va realitzar un cover d’una cançó que Bob Dylan havia escrit per al seu àlbum “Another side of Bob Dylan”, “Mr. Tambourine man”. La versió, molt diferent a l’original, més rítmica i propera al pop, es va convertir en un gran èxit i es comenta que va ser una de les raons per la qual el trobador de Duluth va decidir electrificar la seva música. D’aquesta manera naixia el folk rock, encara que alguns experts poden considerar que la fusió entre el folk i el rock va tenir lloc amb “La bamba”, de Richie Valens, o amb “The house of the rising sun”, de The Animals.

El quintet original va estar format per Gene Clark (veu, guitarra i pandereta), Jim (Roger) McGuinn (guitarra i veu), David Crosby (guitarra i veu), Chris Hillman (baix i veu) i Michael Clarke (Bateria). El grup de Los Angeles va debutar amb l’àlbum que precisament porta el nom de “Mr. Tambourine man” i seguidament va gravar el treball “Turn, turn, turn”, la denominació d’un tema de l’històric folk singer  Pete Seeger.

Durant aquella primera època, The Byrds va realitzar una música que podríem dir es tractava d’una fusió entre el folk i el pop, o el que seria el mateix, entre Dylan i el quartet anglès The Beatles, llavors de plena actualitat als Estats Units com a banda principal de l’anomenada british invasion.

El tercer disc d’estudi en gran format de la formació de Los Angeles, “Fifth dimension”, va marcar un canvi de rumb. En aquell període, la contracultura del flower power havia aparegut a la també ciutat californiana de San Francisco i The Byrds es va unir al nou moviment hippy, introduint la psicodèlia en el seu repertori, com ho demostra el tema “Eight miles High”, cançó que fins i tot va estar prohibida a les emissores de ràdio. Aquell canvi de tendència sembla que no va satisfer Clark, principal compositor del conjunt, que va decidir abandonar, deixant McGuinn i Crosby com a principals líders

La tònica va continuar amb el disc “Younger than Yesterday”, en què hi figuren  pistes com la irònica “So you want to be a rock’n roll star ?”, “Have you seen her face””, composta i interpretada per Hillman, i una bella versió de “My back pages”, un altre cover de Dylan. Després d’aquest àlbum, qui va deixar el grup va ser Crosby, que es va ajuntar amb Stephen Stills, de Buffalo Springfield, i Graham Nash, de The Hollies. A partir d’aquell moment, amb el treball “The notorious Byrd Brothers”, McGuinn va prendre clarament el comandament de la banda, fins pràcticament convertir-la en una eina personal.

Posteriorment, va entrar al conjunt californià Gram Parsons (veu, guitarra, piano i òrgan), l’home que va fusionar el rock amb la música country, per la qual cosa The Byrds va fer un gir cap a aquest gènere i va editar l’obra “Sweatheart of the rodeo”, en què hi prenen part les peces “You don’t miss your wàter” i “Hickory wind”. Tanmateix, les relacions entre McGuinn i Parsons no van ser massa positives i Gram va marxar amb Hillman per formar la formació de country rock Flying Burrito Brothers.

A partir d’aquell moment es va iniciar una profunda decadència de The Byrds, tot i que la seva influència ha estat enorme.

Comentarios

Entradas populares de este blog

ROXY MUSIC

El moviment del glam rock va tenir dues versions ben diferents, tot i que hi tenien lloc elements comuns com l’estètica o els concerts teatralitzats: d’una banda hi havia representants d’una música molt comercial, com Slade o Sweet, i, d’altra banda, un corrent força arty i intel·lectualitzat, que va comptar amb David Bowie, Genesis i Roxy Music com a principals exemples, mentre Queen o T Rex es mantenien en un espai intermedi. El grup va ser integrat inicialment per Bryan Ferry (veu i piano), Brian Eno (teclats i sintetitzadors), Phil Manzanera (guitarra), Graham Simpson (baix), Phil Thompson (bateria) i Andy Mackay (saxofon i oboè), entrant posteriorment Edie Jobson (teclats i sintetitzadors), John Gustafson (baix), Paul Carrack (teclats), Alan Spenner (baix) i Gary Tibbs (baix). Després dels dos primers àlbums, l’inicial de títol homònim i “For your pleausure”, Eno, segurament el component de Roxy Music més genuïnament glam, va abandonar per les seves diferèn...

THE KILLERS

El quartet The Killers va sorgir a Las Vegas, a l’estat de Nevada, a principis de l’actual segle. El grup, caracteritzat pel seus canvis de registre, ha estat sempre integrat pel cantant i teclista Brandon Flowers, el guitarrista Dave Keuning, el baixista Mark Stoermer i el bateria Ronnie Vanucci. Malgrat els seus orígens, el quartet nord-americà mai ha pogut portar cap dels seus àlbums al número u de les llistes de Billboard, mentre, pel contrari, tots els seus treballs en gran format han assolit el lloc més alt del rànquing de la Gran Bretanya, on la banda s’ha convertit en un conjunt pràcticament de culte. The Killers va debutar amb l’obra “Hot fuss”, un disc molt influenciat per l’època de la new wave, i més concretament per l’estil del synth pop, en un període en què, per exemple, altres dos conjunts, els novaiorquesos Interpol i els escocesos Franz Ferdinand, es van veure molt atrets pel record del postpunk d’inicis del decenni dels 80. A “Hot fuss” des...

THE NATIONAL

El quintet nord-americà The National, fundat a la ciutat de Cincinnati, a l’estat d’Ohio, caracteritzat per una música calmada, elegant i sofisticada, ha estat una de les bandes alternatives més importants de l’actual segle XXI, encara que, a diferència d’altres conjunts independents, sempre s’ha mantingut relativament allunyat dels ambients mainstream. El grup ha tingut una composició inalterable, formada pel cantant Matt Berninger i una dupla de germans, els Dessner, Aaron (guitarra i teclats) i Bryce (guitarra), i els Devendorf, Scott (baix) i Bryan (bateria). Poc més tard de la fundació de la banda, aquesta es va traslladar a Nova York, seu d’una interessant escena alternativa, en què també hi eren presents conjunts com The Strokes o Interpol. Com Interpol, The National es va veure molt influenciat per la música postpunk, estil amb el qual va editar els seus dos primers àlbums, el primer de títol homònim i “Sad songs for dirty lovers”, obres que van tenir una...