ROCK 100

Ray Davies (veu i guitarra), un dels principals compositors britànics de la història; Dave Davies (guitarra), Pete Quaife (baix) i Mick Avory (bateria) van formar la banda The Kinks, grup que ha tingut, al llarg de la seva extensa i prolífica trajectòria, diferents fases. En un principi, el quartet londinenc es va caracteritzar com una banda més del moviment mod, que combinava diferents gèneres com pop, rock i rythm & blues. El primer gran èxit del grup va ser el clàssic “You really got me”, número u al rànquing britànic, un precedent del hard rock pel riff de guitarra de Dave Davis i inclòs en l’àlbum inicial de títol homònim. La mateixa tònica va continuar amb el segon treball de la formació britànica, “Kinda Kinks”, que inclou la peça “Tired of Waiting for you”, i també amb el single “All the day and all of the night”, però la situació va començar a canviar quan el líder de la banda, Ray Davis, va començar a retratar amb ironia, sarcasme, humor i sàtira ...

Liam Gallagher (veu), Paul Arthurs (guitarra), Paul McGuigan (baix) i Tony Carroll (bateria) van fundar a Manchester la banda Oasis, que va completar Noel Gallagher (guitarra i veu), germà gran de Liam, que es va convertir en el principal compositor del grup. Oasis va ser amb Blur la formació més famosa i popular del corrent del brit pop i va entaular amb el quartet encapçalat per Damon Albarn una gran rivalitat, semblant a aquella que 30 anys abans havien protagonitzat The Beatles i The Rolling Stones, encara que, mentre la de la dècada dels 60 va ser més aviat un muntatge de la premsa, la del decenni dels 90 va resultar ser força real. El quintet de Manchester va debutar en gran format amb el treball “Definitely maybe”, que es va convertir en l’àlbum inicial més venut de la història del Regne Unit, trencant un rècord que ostentaven des de 1963 els Fab Four, els grans ídols d’Oasis, a qui moltes vegades van imitar sense cap tipus de complex. En el disc hi destaq...

El rock progressiu va tenir com una de les seves característiques un important caire arty i  intel·lectual, però el grup britànic Supertramp va canviar aquella tendència i va portar el gènere a tota classe de públics, aconseguint un enorme èxit durant bona part de la dècada dels 70 del segle XX. En un principi, la banda britànica, ja encapçalada per Roger Hodgson (veu, guitarra i teclats) i Rick Davis (veu i teclats), va estar finançada per un milionari alemany, que va decidir produir el començament de la seva carrera, que en aquell període va tenir un escàs ressò amb un àlbum inicial de títol homònim i un segon anomenat “Indelibly stamped”. Després d’un parèntesi i ja sense ajut extern, Hodgson i Davis van obrir una nova etapa, acompanyats de Dougie Thompson (baix), Bob C. Benberg (bateria) i John Anthony Helliwell (saxofon). El nou quintet va aconseguir el seu primer gran èxit mitjançant l’àlbum “Crime of the century”, amb el hit “Dreamer” i altres temes ...

L’artista novaiorquès va ser el líder, guitarrista i principal compositor de la llegendària i reivindicada banda The Velvet Underground, que van completar el baixista gal·lès John Cale, el guitarrista Sterling Morrison i la bateria Maureen Tucker, i a la qual es va incorporar, transitòriament, la model i cantant alemanya Nico. Després de tres àlbums, Reed va abandonar la formació al seu dia apadrinada per l’artista pop Andy Warhol, poc més tard que ho fes Cale, amb qui va mantenir unes relacions complicades. Va ser llavors quan el compositor de Brooklyn va decidir iniciar la carrera en solitari, la qual va començar amb un treball de títol homònim sense massa transcendència. Reed va decidir aleshores traslladar-se a Anglaterra i incorporar-se a la moda del glam rock, en què el principal representant del moviment, David Bowie, li va produir el seu segon àlbum d’estudi, l’extraordinari “Transformer”, que segons molts experts és la millor obra en l’extensa discografia...

El guitarrista Pete Townshend, principal compositor de la banda britànica; el cantant Roger Daltrey, el baixista John Enwhistle i el bateria Keith Moon van fundar a Londres el grup The Who, la banda més popular del moviment mod i potser la formació més important del pop – rock del Regne Unit de la dècada dels 60 del segle XX, després de The Beatles i The Rolling Stones.  Tanmateix, l’entrada del quartet en el corrent mod, que va tenir altres bandes molt més genuïnes com The Small Faces, va ser més per inèrcia que no pas per autenticitat, però no hi ha cap dubte que algunes de les aportacions al moviment de The Who van ser històriques, com els seus tres primers senzills, “I can’t explain”, l’himne “My generation” i l’esplèndid “The kids are alright”, d’influència beat, o els dos àlbums inicials, el debut, anomenat igualment “My generation”, i “The quick one”. Seguidament, el conjunt londinenc va gravar un dels seus àlbums més elogiats per la crítica i amb més ...

La banda californiana, un dels grups cèlebres de l’era del flower power i amb arrels en el gènere folk, va ser fundada per Signe Anderson (veu), Paul Kantner (guitarra i veu), Marty Balin (veu i guitarra), Jorma Kaukkonen (guitarra i veu), Jack Casidy (baix) i Spencer Dryden (bateria). El sextet va debutar amb un àlbum de títol homònim, el qual va passar gairebé desapercebut. L’entrada de la cantant Grace Slick va suposar un canvi molt important per a la banda nord-americana. La vocalista, que a més va iniciar una relació sentimental amb Kantner, va ser clau en l’històric segon àlbum del conjunt de San Francisco, “Surrealistic pillow”, el qual inclou dues composicions de Slick: “Somebody to love” i la psicodèlica “White rabbit”, tot un clàssic de l’era hippy i basat en el conte “Alícia al país de les meravelles”, de Lewis Carroll. Amb la confecció de “Surrealistic Pillow”, on també hi prenen part cançons com “Today” o “Comin’ back to me”, Jefferson Airplane es va...

La història ha deixat les bandes Oasis i Blur com aquelles més populars de la moda del brit pop, que va tenir el seu període àlgid entre 1994 i 1996, però Suede va ser el grup que va editar el primer treball del corrent, “The drowners”, el seu single de debut, i, probablement, qui va realitzar-ne el millor àlbum: “Dog man star”. Brett Anderson (veu), el carismàtic frontman de la banda londinenca; Bernard Butler (guitarra), Mat Osman (baix) i Simon Gilbert (bateria) van fundar el grup britànic, el qual va rebre una gran influència del glam rock i que va debutar amb un aclamat àlbum de títol homònim, número u al Regne Unit i en què hi destaquen les peces “So young”, “Animal nitrate” i la citada “The drowners”. Seguidament, el conjunt anglès va editar el que és, segons la meva opinió, el seu millor treball: “Dog man star”. L’obra conté excel·lents cançons, com “We are the pigs”, “The wild ones”, “The power”, pista molt influenciada per l’estil del David Bowie de l’er...

Quan després de l’explosió punk va aparèixer el moviment de la new wave, caracteritzada especialment per l’ús massiu del gènere del synth pop, van aparèixer un munt de bandes de l’estil, entre les quals va destacar clarament el quartet Dépéche Mode. Els membres originals de la banda britànica van ser Martin Gore (teclats i veu), principal compositor del conjunt anglès; Dave Gahan (veu), Andy Fletcher (teclats i veu) i Vince Clarke (teclats i veu). Aquest últim, aleshores l’home que portava el timó de la formació, va abandonar després del primer àlbum per iniciar una trajectòria de rodamón, la qual l’ha portat per associacions com Yazoo, The Assembly o Erasure. Clarke va ser substituït per Alan Wilder.  En plena època de la new wave i del període àlgid del synth pop, Dépéche Mode, que d’alguna forma es va veure involucrat en el corrent dels nous romàntics, va editar les obres “Speak and spell”, amb la pista “Just can’t enough”; “A broken frame”, que conté “See ...