OASIS

Liam Gallagher (veu), Paul Arthurs (guitarra), Paul McGuigan (baix) i Tony Carroll (bateria) van fundar a Manchester la banda Oasis, que va completar Noel Gallagher (guitarra i veu), germà gran de Liam, que es va convertir en el principal compositor del grup.

Oasis va ser amb Blur la formació més famosa i popular del corrent del brit pop i va entaular amb el quartet encapçalat per Damon Albarn una gran rivalitat, semblant a aquella que 30 anys abans havien protagonitzat The Beatles i The Rolling Stones, encara que, mentre la de la dècada dels 60 va ser més aviat un muntatge de la premsa, la del decenni dels 90 va resultar ser força real.

El quintet de Manchester va debutar en gran format amb el treball “Definitely maybe”, que es va convertir en l’àlbum inicial més venut de la història del Regne Unit, trencant un rècord que ostentaven des de 1963 els Fab Four, els grans ídols d’Oasis, a qui moltes vegades van imitar sense cap tipus de complex. En el disc hi destaquen l’esplèndida “Live forever” i “Slide away””

No obstant, el grup britànic va fer el seu cim amb “(What’s the story) morning glory”, un dels punts àlgids del brit pop i l’àlbum que va servir perquè la banda anglesa creués l’Atlàntic i triomfés també als Estats Units. L’obra compta amb cançons com “Some might say”, “Morning glory” i els súper hits “”Don’t look back in anger” i “Waterwall”, dos clàssics  del pop britànic de l’últim decenni del segle XX.

Seguidament, el grup dels germans Gallagher va editar “Be here now”, un altre gran èxit, doncs va ser l’àlbum del brit pop més venut als Estats Units, tot i que la premsa no va ser tan benèvola amb la formació com ho havia estat en els seus dos primers treballs, encara que personalment em sembla un bon disc, amb extraordinàries peces com “Magic pie”, “Stand by me” o “Don’t go away”, les principals pistes amb “All around the world”, un intent no massa afortunat d’emular el “Hey Jude !” de The Beatles.

Després de “Be here now”, Oasis va entrar en un clara decadència, quan el conjunt de Manchester era més notícia per les disputes entre els Gallagher, ben representades en la premsa britànica més sensacionalista, que no pas per la seva música, en un període en què només van restar com a membres originals Liam i Noel, en què van entrar músics com Gem Archer (guitarra i teclats), Andy Bell (baix), excomponent de Ride, i el fill de Ringo Starr, Zak Starsky (bateria), i es van gravar els àlbums “Standing on the shoulder of giants” i “Heathen chemistry”.

Oasis, que malgrat la seva irregularitat, ha portat tots els seus àlbums al número u de les llistes britàniques, va ressorgir amb les obres "Don’t believe the truth”, que compta amb la peça “Guess God thank’s i’m Abel", i “Dig out your soul”, amb les pistes “Falling down”, “Waiting for the rapture” i la lennoniana “I’m gotta time”. Tanmateix, una nova baralla entre els Gallagher va trencar definitivament el grup, formant Liam Beady Eye i Noel High Flying Byrds.