Ir al contenido principal

DÉPÉCHE MODE











Quan després de l’explosió punk va aparèixer el moviment de la new wave, caracteritzada especialment per l’ús massiu del gènere del synth pop, van aparèixer un munt de bandes de l’estil, entre les quals va destacar clarament el quartet Dépéche Mode.

Els membres originals de la banda britànica van ser Martin Gore (teclats i veu), principal compositor del conjunt anglès; Dave Gahan (veu), Andy Fletcher (teclats i veu) i Vince Clarke (teclats i veu). Aquest últim, aleshores l’home que portava el timó de la formació, va abandonar després del primer àlbum per iniciar una trajectòria de rodamón, la qual l’ha portat per associacions com Yazoo, The Assembly o Erasure. Clarke va ser substituït per Alan Wilder. 

En plena època de la new wave i del període àlgid del synth pop, Dépéche Mode, que d’alguna forma es va veure involucrat en el corrent dels nous romàntics, va editar les obres “Speak and spell”, amb la pista “Just can’t enough”; “A broken frame”, que conté “See you”; “Construction time again”, amb el tema “Everything counts”; “Some great reward”, que compta amb els èxits “People are people” i “Masters and servants”, i, per tancar la primera etapa del grup, “Black celebration”. 

El quartet anglès era llavors considerat una de les grans bandes britàniques, però el seu triomf a l’altra banda de l’oceà Atlàntic s’havia convertit en la seva assignatura pendent, quedant plenament aprovada amb el treball “Music for the masses”, un títol visionari, doncs podríem afirmar que, arran de la seva edició, Dépéche Mode es va convertir en una formació amb un munt de seguidors arreu del món. En el disc hi prenen part peces com “Never let me down”, “Stranglove”, un dels seus grans clàssics, o “Behind the wheel”.

La tendència de “Music for the masses” va continuar amb “Violator”, l’àlbum del grup preferit per una gran part de la crítica. En l’edició, que va confirmar l’època daurada del conjunt britànic, ja plenament establert en l’elit mundial, hi destaquen el clàssic “Personal Jesus” i les magnífiques cançons “Enjoy the silence” i “Policy of truth”, aquesta concretament la meva peça favorita de la banda.

“Songs of faith and devotion” i “Ultra” van significar l’inici de la decadència de Dépéche Mode, que, no obstant, s’ha mantingut entre les formacions més admirades del planeta, amb un munt de vendes arreu del món i constants gires que l’han convertit en un autèntic dinosaure de la música rock, tot això malgrat la marxa de Wilder i els problemes personals de Gore, Fletcher i, sobretot, Gahan. 

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...