DÉPÉCHE MODE

Quan després de l’explosió punk va aparèixer el moviment de la new wave, caracteritzada especialment per l’ús massiu del gènere del synth pop, van aparèixer un munt de bandes de l’estil, entre les quals va destacar clarament el quartet Dépéche Mode.

Els membres originals de la banda britànica van ser Martin Gore (teclats i veu), principal compositor del conjunt anglès; Dave Gahan (veu), Andy Fletcher (teclats i veu) i Vince Clarke (teclats i veu). Aquest últim, aleshores l’home que portava el timó de la formació, va abandonar després del primer àlbum per iniciar una trajectòria de rodamón, la qual l’ha portat per associacions com Yazoo, The Assembly o Erasure. Clarke va ser substituït per Alan Wilder. 

En plena època de la new wave i del període àlgid del synth pop, Dépéche Mode, que d’alguna forma es va veure involucrat en el corrent dels nous romàntics, va editar les obres “Speak and spell”, amb la pista “Just can’t enough”; “A broken frame”, que conté “See you”; “Construction time again”, amb el tema “Everything counts”; “Some great reward”, que compta amb els èxits “People are people” i “Masters and servants”, i, per tancar la primera etapa del grup, “Black celebration”. 

El quartet anglès era llavors considerat una de les grans bandes britàniques, però el seu triomf a l’altra banda de l’oceà Atlàntic s’havia convertit en la seva assignatura pendent, quedant plenament aprovada amb el treball “Music for the masses”, un títol visionari, doncs podríem afirmar que, arran de la seva edició, Dépéche Mode es va convertir en una formació amb un munt de seguidors arreu del món. En el disc hi prenen part peces com “Never let me down”, “Stranglove”, un dels seus grans clàssics, o “Behind the wheel”.

La tendència de “Music for the masses” va continuar amb “Violator”, l’àlbum del grup preferit per una gran part de la crítica. En l’edició, que va confirmar l’època daurada del conjunt britànic, ja plenament establert en l’elit mundial, hi destaquen el clàssic “Personal Jesus” i les magnífiques cançons “Enjoy the silence” i “Policy of truth”, aquesta concretament la meva peça favorita de la banda.

“Songs of faith and devotion” i “Ultra” van significar l’inici de la decadència de Dépéche Mode, que, no obstant, s’ha mantingut entre les formacions més admirades del planeta, amb un munt de vendes arreu del món i constants gires que l’han convertit en un autèntic dinosaure de la música rock, tot això malgrat la marxa de Wilder i els problemes personals de Gore, Fletcher i, sobretot, Gahan.