LOU REED

L’artista novaiorquès va ser el líder, guitarrista i principal compositor de la llegendària i reivindicada banda The Velvet Underground, que van completar el baixista gal·lès John Cale, el guitarrista Sterling Morrison i la bateria Maureen Tucker, i a la qual es va incorporar, transitòriament, la model i cantant alemanya Nico.

Després de tres àlbums, Reed va abandonar la formació al seu dia apadrinada per l’artista pop Andy Warhol, poc més tard que ho fes Cale, amb qui va mantenir unes relacions complicades. Va ser llavors quan el compositor de Brooklyn va decidir iniciar la carrera en solitari, la qual va començar amb un treball de títol homònim sense massa transcendència.

Reed va decidir aleshores traslladar-se a Anglaterra i incorporar-se a la moda del glam rock, en què el principal representant del moviment, David Bowie, li va produir el seu segon àlbum d’estudi, l’extraordinari “Transformer”, que segons molts experts és la millor obra en l’extensa discografia de l’artista nord-americà. El disc conté clàssics de l’època com la bella “Perfect day”, “Satellite of love” o la popular “Walk on the wild side”, en què Lou s’erigeix en narrador de la vida urbana, una constant en la seva carrera.

Seguidament el cantautor nord-americà va gravar el controvertit àlbum conceptual “Berlin”, una tràgica, dramàtica i depressiva història sobre una jove parella d’addictes a l’heroïna pels carrers de la llavors dividida ciutat alemanya. El treball no va deixar ningú indiferent i ha comptat al llarg dels temps amb legions d’admiradors i detractors.

Després de “Berlin”, malgrat totes les circumstàncies negatives, una de les obres clàssiques de la dècada dels 70 del segle XX, Reed va entrar en una era marcada per la irregularitat, constants alts i baixos i unes crítiques dispars, que van ser plenament benèvoles, per exemple, en edicions com “Coney Island baby” o “The blue mask”. Per posar un exemple, el seu àlbum “Metal Machine music”, estrany, radical i incomprès, va tenir unes valoracions deficients, fet que no va impedir que Lou el portés a escena anys més tard, quan era habitual que el públic marxés abans de la finalització de l’espectacle.

El ressorgiment de l’autor novaiorquès va tenir lloc força anys més tard, ja a finals del decenni dels 80 del passat segle, amb el disc “New York”, aclamat pels mitjans de comunicació especialitzats i en què va sobresortir el tema “Dirty blvd”, basat en la història tràgica  d’un noi d’origen llatí i que, inusualment en la trajectòria de Reed, va ser força radiat per les emissores comercials.

Pocs anys més tard, arran de la mort de Warhol, Reed es va reunir amb el seu excompany de The Velvet Underground Cale per organitzar un homenatge al pintor, amb un disc que va portar el nom de “Songs for Drella”. Des de llavors, el cantant i guitarrista, que es va ajuntar sentimentalment amb l’artista new age Lori Anderson, es va mantenir com un clàssic fins el dia de la seva desaparició.