Ir al contenido principal

LOU REED











L’artista novaiorquès va ser el líder, guitarrista i principal compositor de la llegendària i reivindicada banda The Velvet Underground, que van completar el baixista gal·lès John Cale, el guitarrista Sterling Morrison i la bateria Maureen Tucker, i a la qual es va incorporar, transitòriament, la model i cantant alemanya Nico.

Després de tres àlbums, Reed va abandonar la formació al seu dia apadrinada per l’artista pop Andy Warhol, poc més tard que ho fes Cale, amb qui va mantenir unes relacions complicades. Va ser llavors quan el compositor de Brooklyn va decidir iniciar la carrera en solitari, la qual va començar amb un treball de títol homònim sense massa transcendència.

Reed va decidir aleshores traslladar-se a Anglaterra i incorporar-se a la moda del glam rock, en què el principal representant del moviment, David Bowie, li va produir el seu segon àlbum d’estudi, l’extraordinari “Transformer”, que segons molts experts és la millor obra en l’extensa discografia de l’artista nord-americà. El disc conté clàssics de l’època com la bella “Perfect day”, “Satellite of love” o la popular “Walk on the wild side”, en què Lou s’erigeix en narrador de la vida urbana, una constant en la seva carrera.

Seguidament el cantautor nord-americà va gravar el controvertit àlbum conceptual “Berlin”, una tràgica, dramàtica i depressiva història sobre una jove parella d’addictes a l’heroïna pels carrers de la llavors dividida ciutat alemanya. El treball no va deixar ningú indiferent i ha comptat al llarg dels temps amb legions d’admiradors i detractors.

Després de “Berlin”, malgrat totes les circumstàncies negatives, una de les obres clàssiques de la dècada dels 70 del segle XX, Reed va entrar en una era marcada per la irregularitat, constants alts i baixos i unes crítiques dispars, que van ser plenament benèvoles, per exemple, en edicions com “Coney Island baby” o “The blue mask”. Per posar un exemple, el seu àlbum “Metal Machine music”, estrany, radical i incomprès, va tenir unes valoracions deficients, fet que no va impedir que Lou el portés a escena anys més tard, quan era habitual que el públic marxés abans de la finalització de l’espectacle.

El ressorgiment de l’autor novaiorquès va tenir lloc força anys més tard, ja a finals del decenni dels 80 del passat segle, amb el disc “New York”, aclamat pels mitjans de comunicació especialitzats i en què va sobresortir el tema “Dirty blvd”, basat en la història tràgica  d’un noi d’origen llatí i que, inusualment en la trajectòria de Reed, va ser força radiat per les emissores comercials.

Pocs anys més tard, arran de la mort de Warhol, Reed es va reunir amb el seu excompany de The Velvet Underground Cale per organitzar un homenatge al pintor, amb un disc que va portar el nom de “Songs for Drella”. Des de llavors, el cantant i guitarrista, que es va ajuntar sentimentalment amb l’artista new age Lori Anderson, es va mantenir com un clàssic fins el dia de la seva desaparició.

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...