Ir al contenido principal

SUPERTRAMP














El rock progressiu va tenir com una de les seves característiques un important caire arty i  intel·lectual, però el grup britànic Supertramp va canviar aquella tendència i va portar el gènere a tota classe de públics, aconseguint un enorme èxit durant bona part de la dècada dels 70 del segle XX.

En un principi, la banda britànica, ja encapçalada per Roger Hodgson (veu, guitarra i teclats) i Rick Davis (veu i teclats), va estar finançada per un milionari alemany, que va decidir produir el començament de la seva carrera, que en aquell període va tenir un escàs ressò amb un àlbum inicial de títol homònim i un segon anomenat “Indelibly stamped”.

Després d’un parèntesi i ja sense ajut extern, Hodgson i Davis van obrir una nova etapa, acompanyats de Dougie Thompson (baix), Bob C. Benberg (bateria) i John Anthony Helliwell (saxofon). El nou quintet va aconseguir el seu primer gran èxit mitjançant l’àlbum “Crime of the century”, amb el hit “Dreamer” i altres temes importants com “School” “Bloody well right” o “Hide in your Shell”.

Seguidament, el grup anglès va editar “Crisis, what crisis ?”, un treball que va mantenir la formació en l’elit comercial, encara que la crítica no va ser tan benèvola com en el disc anterior. En l’obra hi prenen part peces com “Two of us” o “Another man’s woman”, que va ser durant alguns anys la simfonia del veterà programa de Televisió Espanyola “Informe semanal”.

A continuació, Supertramp va gravar “Even in the quietest moments”, que encara va fer créixer més la popularitat del grup, fonamentalment per la pista “Give a Little bit”, una de les cançons més famoses, senzilles i comercials de la seva trajectòria. Altres pistes essencials de l’àlbum van ser la bella i mística “Babaji” i la llarga, complexa, èpica i trepidant “Fool’s overture”.

Posteriorment, el quintet britànic va arribar al seu cim de fama i popularitat amb la confecció del supervendes “Breakfast in America”, un enorme èxit a nivell planetari que es va mantenir un munt de setmanes entre els més venuts en diferents rànquings mundials, gràcies a peces com “The logical song”, “Take a long way home”, “Goodbye stranger” o la pista que li dóna títol.

No obstant, després de “Breakfast in America”, va arribar la crisi de la banda, doncs, després de l’àlbum en viu “Paris” i el treball “... last famous words”, que va aportar la peça “It’s raining again”, Hodgson va decidir abandonar, per seguir una carrera en solitari, i va deixar Davis com a indiscutible líder de Supertramp, que des de llavors no ha pogut mai recuperar els seus millors moments.

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...