SUPERTRAMP

El rock progressiu va tenir com una de les seves característiques un important caire arty i  intel·lectual, però el grup britànic Supertramp va canviar aquella tendència i va portar el gènere a tota classe de públics, aconseguint un enorme èxit durant bona part de la dècada dels 70 del segle XX.

En un principi, la banda britànica, ja encapçalada per Roger Hodgson (veu, guitarra i teclats) i Rick Davis (veu i teclats), va estar finançada per un milionari alemany, que va decidir produir el començament de la seva carrera, que en aquell període va tenir un escàs ressò amb un àlbum inicial de títol homònim i un segon anomenat “Indelibly stamped”.

Després d’un parèntesi i ja sense ajut extern, Hodgson i Davis van obrir una nova etapa, acompanyats de Dougie Thompson (baix), Bob C. Benberg (bateria) i John Anthony Helliwell (saxofon). El nou quintet va aconseguir el seu primer gran èxit mitjançant l’àlbum “Crime of the century”, amb el hit “Dreamer” i altres temes importants com “School” “Bloody well right” o “Hide in your Shell”.

Seguidament, el grup anglès va editar “Crisis, what crisis ?”, un treball que va mantenir la formació en l’elit comercial, encara que la crítica no va ser tan benèvola com en el disc anterior. En l’obra hi prenen part peces com “Two of us” o “Another man’s woman”, que va ser durant alguns anys la simfonia del veterà programa de Televisió Espanyola “Informe semanal”.

A continuació, Supertramp va gravar “Even in the quietest moments”, que encara va fer créixer més la popularitat del grup, fonamentalment per la pista “Give a Little bit”, una de les cançons més famoses, senzilles i comercials de la seva trajectòria. Altres pistes essencials de l’àlbum van ser la bella i mística “Babaji” i la llarga, complexa, èpica i trepidant “Fool’s overture”.

Posteriorment, el quintet britànic va arribar al seu cim de fama i popularitat amb la confecció del supervendes “Breakfast in America”, un enorme èxit a nivell planetari que es va mantenir un munt de setmanes entre els més venuts en diferents rànquings mundials, gràcies a peces com “The logical song”, “Take a long way home”, “Goodbye stranger” o la pista que li dóna títol.

No obstant, després de “Breakfast in America”, va arribar la crisi de la banda, doncs, després de l’àlbum en viu “Paris” i el treball “... last famous words”, que va aportar la peça “It’s raining again”, Hodgson va decidir abandonar, per seguir una carrera en solitari, i va deixar Davis com a indiscutible líder de Supertramp, que des de llavors no ha pogut mai recuperar els seus millors moments.