Ir al contenido principal

THE KINKS














Ray Davies (veu i guitarra), un dels principals compositors britànics de la història; Dave Davies (guitarra), Pete Quaife (baix) i Mick Avory (bateria) van formar la banda The Kinks, grup que ha tingut, al llarg de la seva extensa i prolífica trajectòria, diferents fases.

En un principi, el quartet londinenc es va caracteritzar com una banda més del moviment mod, que combinava diferents gèneres com pop, rock i rythm & blues. El primer gran èxit del grup va ser el clàssic “You really got me”, número u al rànquing britànic, un precedent del hard rock pel riff de guitarra de Dave Davis i inclòs en l’àlbum inicial de títol homònim.

La mateixa tònica va continuar amb el segon treball de la formació britànica, “Kinda Kinks”, que inclou la peça “Tired of Waiting for you”, i també amb el single “All the day and all of the night”, però la situació va començar a canviar quan el líder de la banda, Ray Davis, va començar a retratar amb ironia, sarcasme, humor i sàtira la societat més conservadora i tradicional del país, fet evidenciat en el senzill “A well respected man”.

“Face to face”, el tercer treball de llarga durada del quartet anglès, està considerada una de les gran obres del conjunt londinenc, gràcies a pistes com “Rosy won’t you please come home”, “Too much of my mind”, “A house in the country” o “Sunny afternoon”, un dels seus temes més coneguts i que va iniciar una altra de les dèries que llavors va adoptar Ray, l’estil de music hall.

Seguidament, el grup va gravar el que molts experts consideren el seu millor àlbum, “Something else by the Kinks”, un excel·lent treball que conté temes com “David Watts”, versionat més o menys una dècada més tard per la banda mod The Jam; “Death of a clown”, compost i interpretat per Dave; l’extraordinari “Afternoon tea” i el popular “Waterloo sunset”, de nou mitjançant el gènere de music hall o cabaret.

Posteriorment, tal com havia fet un altre gran quartet britànic del període, The Who, concretament amb “Tommy”, The Kinks es va unir a la moda de l’òpera rock amb els àlbums “The Village green preservation society”, amb la pista que li dóna títol i “Days”, i “Arthur (or the decline and fall of the british empire)”.

Per acabar l’època clàssica i més ben valorada de la seva trajectòria, la banda londinenca va editar “Lola versus powerman and the moneygoround, part I”, en què hi forma part el popular tema que obre el llarg títol, on preval el típic i corrosiu humor de Ray. En aquest punt, els únics membres originals de la formació van ser els germans Davis.

A continuació va arribar una època en què Ray es va obsessionar amb el món del teatre i també en la confecció de nombrosíssimes òperes rock, les quals no van comptar ni amb el beneplàcit de la crítica ni tampoc amb el favor del públic. De forma esporàdica, el grup va ressorgir amb les obres “Everybody’s in show – biz”, que compta amb “Cellulloid heroes”; “Misfits”, amb la peça homònima i “Rock’n roll fantsasy”, i “State of confusion”, que conté la popular “Come dancing”.

The Kinks ha marcat una enorme influència en grups com els ja citats The Jam o Blur, una de les bandes cabdals del brit pop.

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...