THE WHO

El guitarrista Pete Townshend, principal compositor de la banda britànica; el cantant Roger Daltrey, el baixista John Enwhistle i el bateria Keith Moon van fundar a Londres el grup The Who, la banda més popular del moviment mod i potser la formació més important del pop – rock del Regne Unit de la dècada dels 60 del segle XX, després de The Beatles i The Rolling Stones. 

Tanmateix, l’entrada del quartet en el corrent mod, que va tenir altres bandes molt més genuïnes com The Small Faces, va ser més per inèrcia que no pas per autenticitat, però no hi ha cap dubte que algunes de les aportacions al moviment de The Who van ser històriques, com els seus tres primers senzills, “I can’t explain”, l’himne “My generation” i l’esplèndid “The kids are alright”, d’influència beat, o els dos àlbums inicials, el debut, anomenat igualment “My generation”, i “The quick one”.

Seguidament, el conjunt londinenc va gravar un dels seus àlbums més elogiats per la crítica i amb més èxit comercial, “The Who sell out”, sota el simulacre d’una emissora radiofònica i amb pistes com “Armenia City in the sky”, “Mary Anne and the shaky hand” o la popular “I can see for miles”. En aquest punt, el grup anglès es trobava en un dels seus períodes àlgids pel que fa a la Gran Bretanya, però el seu èxit a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, a diferència de les formacions que van protagonitzar la british invasion, va ser força discret.

L’assignatura pendent del mercat nord-americà la va aprovar el grup fonamentalment per dues raons: la primera, per la composició, per part de Townshend, de l’òpera rock “Tommy”, que va tenir les seves versions teatral i cinematogràfica, i la segona, les actuacions als festivals hippys de Monterey i Woodstock. A continuació, The Who va enregistrar un dels discs en directe més importants de la història de la música pop – rock: “Live at Leeds”.

Poc més tard, Townshend va voler repetir l’èxit de “Tommy” amb una nova òpera rock, però el guitarrista de la formació no se’n va sortir i va aprofitar les cançons que havia escrit per confeccionar l’àlbum “The Who’s next”, que paradoxalment es va acabar convertint, segons l’opinió de força experts, en el millor treball en l’extensa discografia del conjunt britànic. En l’excel·lent obra es troben peces com “Baba O’Riley”, “Behind blue eyes”, “Pure and easy” o la revolucionària “Won’t get fooled again”.

Posteriorment, la banda anglesa va portar a terme un altra aproximació al corrent mod, aquest cop sense que el quartet es veiés de certa forma condicionat per les circumstàncies del moment, i va editar el doble àlbum “Quadrophenia”, que també va comptar amb la seva realització en cinema. Precisament, en aquella època es va estrenar la pel·lícula “Tommy”, dirigida per Ken Russell i amb la presència dels actors Ann Margret, Oliver Reed i Jack Nicholson i els músics Eric Clapton, Elton John i Tina Turner. El film, protagonitzat per Daltrey, compta amb algunes de les cançons clàssiques del disc: “Pinball wizzard” i “I’m free”.

En aquest punt, The Who era un dels grups més populars del planeta i omplia estadis arreu del món durant les seves continuades gires, però de seguida va entrar en una dinàmica, en una era marcada pels treballs “The Who by numbers”, “Who are you” i “Face dances”, que no va comptar amb unes crítiques massa favorables quant a la premsa especialitzada.

Moon, el genial bateria de la banda britànica, va trobar la mort a causa d’una sobredosi. Malgrat la pèrdua, Townshend, Daltrey i Enwhistle van seguir endavant, amb la incorporació de l’exSmall Faces Kenney Jones. Durant aquells anys, en un període de revival mod, en què van destacar conjunts com The Jam, es va estrenar la pel·lícula “Quadrophenia”, realitzada per Franc Roddam, interpretada per Phil Daniels i amb la presència d’un jove Sting, líder del trio The Police, i el documental “The kids are alright”, de Jeff Stein.

La formació anglesa va entrar, però, en certa decadència, en una època en què Zak Starsky, fill de l’exbeatle Ringo Starr, va entrar al grup com a nou bateria. Townshend i Daltrey han realitzat treballs en solitari, tot i que amb un èxit comercial molt allunyat d’aquell que han tingut com a integrants de la mítica banda.