Ir al contenido principal

THE WHO












El guitarrista Pete Townshend, principal compositor de la banda britànica; el cantant Roger Daltrey, el baixista John Enwhistle i el bateria Keith Moon van fundar a Londres el grup The Who, la banda més popular del moviment mod i potser la formació més important del pop – rock del Regne Unit de la dècada dels 60 del segle XX, després de The Beatles i The Rolling Stones. 

Tanmateix, l’entrada del quartet en el corrent mod, que va tenir altres bandes molt més genuïnes com The Small Faces, va ser més per inèrcia que no pas per autenticitat, però no hi ha cap dubte que algunes de les aportacions al moviment de The Who van ser històriques, com els seus tres primers senzills, “I can’t explain”, l’himne “My generation” i l’esplèndid “The kids are alright”, d’influència beat, o els dos àlbums inicials, el debut, anomenat igualment “My generation”, i “The quick one”.

Seguidament, el conjunt londinenc va gravar un dels seus àlbums més elogiats per la crítica i amb més èxit comercial, “The Who sell out”, sota el simulacre d’una emissora radiofònica i amb pistes com “Armenia City in the sky”, “Mary Anne and the shaky hand” o la popular “I can see for miles”. En aquest punt, el grup anglès es trobava en un dels seus períodes àlgids pel que fa a la Gran Bretanya, però el seu èxit a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, a diferència de les formacions que van protagonitzar la british invasion, va ser força discret.

L’assignatura pendent del mercat nord-americà la va aprovar el grup fonamentalment per dues raons: la primera, per la composició, per part de Townshend, de l’òpera rock “Tommy”, que va tenir les seves versions teatral i cinematogràfica, i la segona, les actuacions als festivals hippys de Monterey i Woodstock. A continuació, The Who va enregistrar un dels discs en directe més importants de la història de la música pop – rock: “Live at Leeds”.

Poc més tard, Townshend va voler repetir l’èxit de “Tommy” amb una nova òpera rock, però el guitarrista de la formació no se’n va sortir i va aprofitar les cançons que havia escrit per confeccionar l’àlbum “The Who’s next”, que paradoxalment es va acabar convertint, segons l’opinió de força experts, en el millor treball en l’extensa discografia del conjunt britànic. En l’excel·lent obra es troben peces com “Baba O’Riley”, “Behind blue eyes”, “Pure and easy” o la revolucionària “Won’t get fooled again”.

Posteriorment, la banda anglesa va portar a terme un altra aproximació al corrent mod, aquest cop sense que el quartet es veiés de certa forma condicionat per les circumstàncies del moment, i va editar el doble àlbum “Quadrophenia”, que també va comptar amb la seva realització en cinema. Precisament, en aquella època es va estrenar la pel·lícula “Tommy”, dirigida per Ken Russell i amb la presència dels actors Ann Margret, Oliver Reed i Jack Nicholson i els músics Eric Clapton, Elton John i Tina Turner. El film, protagonitzat per Daltrey, compta amb algunes de les cançons clàssiques del disc: “Pinball wizzard” i “I’m free”.

En aquest punt, The Who era un dels grups més populars del planeta i omplia estadis arreu del món durant les seves continuades gires, però de seguida va entrar en una dinàmica, en una era marcada pels treballs “The Who by numbers”, “Who are you” i “Face dances”, que no va comptar amb unes crítiques massa favorables quant a la premsa especialitzada.

Moon, el genial bateria de la banda britànica, va trobar la mort a causa d’una sobredosi. Malgrat la pèrdua, Townshend, Daltrey i Enwhistle van seguir endavant, amb la incorporació de l’exSmall Faces Kenney Jones. Durant aquells anys, en un període de revival mod, en què van destacar conjunts com The Jam, es va estrenar la pel·lícula “Quadrophenia”, realitzada per Franc Roddam, interpretada per Phil Daniels i amb la presència d’un jove Sting, líder del trio The Police, i el documental “The kids are alright”, de Jeff Stein.

La formació anglesa va entrar, però, en certa decadència, en una època en què Zak Starsky, fill de l’exbeatle Ringo Starr, va entrar al grup com a nou bateria. Townshend i Daltrey han realitzat treballs en solitari, tot i que amb un èxit comercial molt allunyat d’aquell que han tingut com a integrants de la mítica banda.   

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...