Ir al contenido principal

THE ROLLING STONES












Mick Jagger (veu), Keith Richard (guitarra), Brian Jones (guitarra), Bill Wymann (baix) i Charlie Watts (bateria) van formar a Londres , a començaments de la dècada dels 60 del passat segle, la considerada millor banda de rock de la història: The Rolling Stones.

En un principi, el grup britànic, que també comptava amb el pianista Ian Stewart, encara que no era considerat membre oficial de la formació, sembla ser que per la seva seriositat i un estil elegant, era un conjunt de versions d’intèrprets nord-americans de blues i rock, amb l’exemple que el seu primer single, “Carol”, era un tema originari del rocker Chuck Berry.

De la mà del joveníssim mànager Andrew Loog Oldham, el quintet va anar evolucionant i els covers van anar desapareixent gradualment del seu repertori, donant pas a les cançons compostes per Jagger i Richard, fet que es va poder observar clarament amb l’àlbum “Out of our heads”, en un període en què va aparèixer el clàssic “(I can’t get no) satisfaction”, un dels seus grans hits.

La culminació d’aquell procés va ser la confecció d’una de les seves obres cabdals: “Aftermath”. Considerat pels crítics un dels discs més importants i influents de la història de la música rock, el treball compta amb la totalitat de pistes escrites pels seus dos líders, destacant les peces “Paint it black”, que només va ser inclosa en la versió nord-americana; l’extraordinària “Out of time”, sols present en l’edició britànica; “Under my thumb”, la bella “Lady Jane”, les pop “Think” i “I am Waiting” o la llarguíssima “Come home”.  

Seguidament, els Stones, involucrats en diferents escàndols, ben representats en la premsa sensacionalista britànica, van gravar “Between the buttons” i, a diferència de bandes contemporànies com The Beatles, The Beach Boys, The Byrds o Cream,  van fracassar en el seu intent d’aproximació a la moda psicodèlica. En aquell període, l’estat anímic de Jones, clarament a l’ombra de Jagger i Richard, va anar minvant notòriament, fins el punt de veure’s obligat a deixar el grup, sent trobat mort poc més tard a la piscina de la seva residència.

Després d’homenatjar Jones en un multitudinari concert al Hyde Park londinenc i presentar com a nou guitarrista Mick Taylor, exmembre dels Bluesbreakers de John Mayall, la formació anglesa va passar molt probablement per la seva millor època, mitjançant els discs “Beggar’s banquet”, “Let it bleed”, que conté “Gimme shelter”; l’esplèndid “Sticky fingers”, un dels grans treballs de la música popular de tots els temps i amb reclams com “Brown sugar”, “Sway”, “Wild horses”, “Can’t you hear me knockin’”  o “Sister morphine”, coescrita amb Marianne Faithfull, i l’excel·lent doble “Exile on Main Street”, amb “Rocks off”, “Tumbling dice”, “Torn and frayed”, “All down the line” i “Let it loose”.

Tanmateix, també en aquella època daurada pel que fa a la creativitat musical, els Stones van tenir un munt de problemes, entre els quals cal significar un afer de drogues en què es va veure involucrat Richard, que a punt va estar de costar-li una duríssima pena de presó, o l’assassinat d’un noi negre al festival d’Altamont, mentre el conjunt britànic interpretava “Under my thumb”.

Posteriorment a l’edició d’”Exile on Main Street”, en el moment en què Ron Wood, procedent de The Faces, va substituir Taylor, el grup anglès va entrar en un procés de certa crisi i irregularitat, etapa en què la banda britànica va gravar els àlbums “Goats head soup”, on es troba la romàntica “Angie”; “It’s only rock & roll", amb la pista d’idèntic títol, i “Black and blue”, amb la meravellosa “Fool to cry”, tots ells amb crítiques tèbies, quan no negatives.

Tanmateix, els Stones van ressorgir amb “Miss you”, un disc influenciat per la música disco, llavors plenament de moda, que compta amb el hit “Miss you” i la magnífica “Beast of burden”; va tornar a rebre males crítiques amb “Emotional rescue”, va brillar de nou amb “Tattoo you” i seguidament va entrar en una llarga i profunda decadència, fet que no ha privat la banda liderada per Jagger de seguir venent molt bé els seus treballs i de realitzar triomfants i espectaculars gires arreu del món.

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...