PINK FLOYD

En plena època del Swinging London, i en espais alternatius i underground de la capital britànica, com per exemple el local UFO, va destacar la banda Pink Floyd, en un principi un grup de característiques psicodèliques semblant als seus contemporanis Soft Machine.

En una època en què el grup va editar el fenomenal single “See Emily play”, Pink Floyd va debutar en gran format amb l’àlbum “The piper at the gates of dawn”, un disc psicodèlic, avantguardista, estrany, atrevit, arriscat i que, indubtablement, es va avançar alguns anys al seu temps.

El treball, una de les obres més reivindicades de la història de la música popular, es va gravar sota la inspiració de Syd Barrett, aleshores cantant, guitarrista, líder i principal compositor del quartet, que completaven el baixista Roger Waters, el bateria Nick Mason i el teclista Richard Wright. No obstant, la salut mental de Barrett es va anar deteriorant, fonamentalment per la seva addicció a les substàncies al·lucinògenes, raó per la qual es va veure obligat a abandonar la formació.

El cantant i virtuós guitarrista David Gilmore va substituir Barrett, que va tenir una carrera en solitari molt ben valorada, encara que força allunyada del gran públic. Pink Floyd va iniciar llavors una era que podríem anomenar de transició mitjançant els àlbums “A saucerful of secrets”, “More”, “Ummagumma”, “Atom heart mother”, “Meddle” i “Obscured by clouds”.

“The dark side of the moon” va suposar l’inici de l’era més popular, venedora i espectacular de Pink Floyd, que es va convertir en una de les principals bandes de rock progressiu, aleshores en el seu període més cèlebre, en el qual també hi van destacar conjunts com Emerson, Lake & Palmer, Genesis, Jethro Tull, King Crimson o Yes. En el treball hi prenen part cançons com “Time”, “Us and them” i “Money”, un dels seus temes més comercials.

Seguidament, el quartet va editar “Wish you were here”, el qual es va convertir també en un gran èxit, tant des del punt de vista de la crítica com del públic. En l’obra hi destaquen especialment les peces de títol homònim, per mi la millor cançó de Pink Floyd, potser perquè va deixar de banda característiques que llavors el definien, com la grandiloqüència o l’excés de virtuosisme, i “Shine on you, Crazy diamond”, tema dedicat a Barrett, que durant la gravació del disc va visitar els seus excompanys a l’estudi.

Més tard, Pink Floyd, tot i que va seguir amb el beneplàcit dels seguidors, va donar clarament un pas enrere, quant a la valoració dels mitjans de comunicació, amb l’àlbum “Animals”, abans d’editar el doble “The wall”, la culminació de la gran era del quartet britànic i tota una fita del seu temps, doncs fins i tot el director cinematogràfic Alan Parker en va fer una pel·lícula que va protagonitzar Bob Geldof, líder del grup The Boomtown Rats.  

“Te wall”, en què hi sobresurt clarament la molt radiada “Another brick on the wall”, prohibida a la Sud-àfrica de l’apartheid, va constituir una idea molt personal de Waters, que llavors s’havia fet clarament amb el comandament de la formació. Durant la confecció del doble àlbum conceptual, que parla de la incomunicació, les tensions entre el baixista i la resta de la banda van ser molt profundes i, fins i tot, Wright va ser apartat de les seves funcions.

Després de “The wall”, el grup anglès encara va gravar un nou àlbum, “The final cut”, però els camins es van separar aviat: Waters va continuar en solitari, en una carrera en què ha destacat una revisió del cèlebre doble disc, i Gilmore, Mason i Wright van seguir amb la marca Pink Floyd, mitjançant una trajectòria que no va comptar amb el favor de la crítica.