Ir al contenido principal

PINK FLOYD















En plena època del Swinging London, i en espais alternatius i underground de la capital britànica, com per exemple el local UFO, va destacar la banda Pink Floyd, en un principi un grup de característiques psicodèliques semblant als seus contemporanis Soft Machine.

En una època en què el grup va editar el fenomenal single “See Emily play”, Pink Floyd va debutar en gran format amb l’àlbum “The piper at the gates of dawn”, un disc psicodèlic, avantguardista, estrany, atrevit, arriscat i que, indubtablement, es va avançar alguns anys al seu temps.

El treball, una de les obres més reivindicades de la història de la música popular, es va gravar sota la inspiració de Syd Barrett, aleshores cantant, guitarrista, líder i principal compositor del quartet, que completaven el baixista Roger Waters, el bateria Nick Mason i el teclista Richard Wright. No obstant, la salut mental de Barrett es va anar deteriorant, fonamentalment per la seva addicció a les substàncies al·lucinògenes, raó per la qual es va veure obligat a abandonar la formació.

El cantant i virtuós guitarrista David Gilmore va substituir Barrett, que va tenir una carrera en solitari molt ben valorada, encara que força allunyada del gran públic. Pink Floyd va iniciar llavors una era que podríem anomenar de transició mitjançant els àlbums “A saucerful of secrets”, “More”, “Ummagumma”, “Atom heart mother”, “Meddle” i “Obscured by clouds”.

“The dark side of the moon” va suposar l’inici de l’era més popular, venedora i espectacular de Pink Floyd, que es va convertir en una de les principals bandes de rock progressiu, aleshores en el seu període més cèlebre, en el qual també hi van destacar conjunts com Emerson, Lake & Palmer, Genesis, Jethro Tull, King Crimson o Yes. En el treball hi prenen part cançons com “Time”, “Us and them” i “Money”, un dels seus temes més comercials.

Seguidament, el quartet va editar “Wish you were here”, el qual es va convertir també en un gran èxit, tant des del punt de vista de la crítica com del públic. En l’obra hi destaquen especialment les peces de títol homònim, per mi la millor cançó de Pink Floyd, potser perquè va deixar de banda característiques que llavors el definien, com la grandiloqüència o l’excés de virtuosisme, i “Shine on you, Crazy diamond”, tema dedicat a Barrett, que durant la gravació del disc va visitar els seus excompanys a l’estudi.

Més tard, Pink Floyd, tot i que va seguir amb el beneplàcit dels seguidors, va donar clarament un pas enrere, quant a la valoració dels mitjans de comunicació, amb l’àlbum “Animals”, abans d’editar el doble “The wall”, la culminació de la gran era del quartet britànic i tota una fita del seu temps, doncs fins i tot el director cinematogràfic Alan Parker en va fer una pel·lícula que va protagonitzar Bob Geldof, líder del grup The Boomtown Rats.  

“Te wall”, en què hi sobresurt clarament la molt radiada “Another brick on the wall”, prohibida a la Sud-àfrica de l’apartheid, va constituir una idea molt personal de Waters, que llavors s’havia fet clarament amb el comandament de la formació. Durant la confecció del doble àlbum conceptual, que parla de la incomunicació, les tensions entre el baixista i la resta de la banda van ser molt profundes i, fins i tot, Wright va ser apartat de les seves funcions.

Després de “The wall”, el grup anglès encara va gravar un nou àlbum, “The final cut”, però els camins es van separar aviat: Waters va continuar en solitari, en una carrera en què ha destacat una revisió del cèlebre doble disc, i Gilmore, Mason i Wright van seguir amb la marca Pink Floyd, mitjançant una trajectòria que no va comptar amb el favor de la crítica.

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...