U 2

Molt probablement, si es portés a terme un estudi sobre quina ha estat la banda més popular, influent i seguida de les últimes quatre dècades, aquesta seria la formació irlandesa U 2, d’una altra banda un grup que, amb l’excepció del seu tercer àlbum d’estudi, “War”, mai ha estat una de les meves preferides.

Durant la prolongada trajectòria del grup dublinès, que continua vigent, aquesta sempre ha estat integrada pel carismàtic cantant Bono, el guitarrista The Edge, el baixista Adam Clayton i el bateria Larry Mullen Jr. El conjunt irlandès, durant els seus inicis, tot i que en un principi va formar part de l’escena postpunk, va anar a contracorrent, doncs ni es va unir a la moda del synth pop ni tampoc va utilitzar una imatge sinistra i gòtica.

Després de la confecció dels àlbums “Boy”, una obra ben rebuda per la crítica, i “October", un treball amb força connotacions religioses, U 2 va gravar l’excel·lent “War”, el disc que definitivament els hi va donar un gran èxit fora de la seva Irlanda natal, doncs va suposar el seu primer número u a la Gran Bretanya i els hi va obrir les portes d’Amèrica. En l’edició, per mi la millor que mai hagi realitzat el quartet, hi prenen part l’himne “Sunday bloody sunday”, una cançó molt polititzada per la temàtica de l’Ulster, i “New year’s day”.

Seguidament, més tard del treball “The unforgattable fire”, en què està inclosa la pista “Bad”,  el grup de Dublín va editar la que segons bona part de la crítica és la seva obra mestra: “The Joshua Tree”. L’àlbum, que va ser el seu primer número u a les llistes nord-americanes de Billboard, va convertir U 2 en stadium band i està reconegut com un dels discs més importants de la dècada dels 80. “The Joshua Tree” va extreure els temes “When the streets have no name” i dos clàssics, intensament radiats, que mai han estat precisament entre les meves cançons favorites: “I still haven’t found i’m looking for” i “With or without you”.

Posteriorment a l’edició d’un disc de transició, “Rattle and hum”, U 2 va viure el seu tercer gran període amb la confecció del treball “Achtung baby”, gravat a Berlín sota la producció de Brian Eno, per la qual cosa, tal com va succeir amb David Bowie mitjan la dècada dels 70, a la mateixa ciutat i amb idèntic mànager, l’obra va tenir certes connotacions avantguardistes, experimentals i tecnològiques. El super hit “One”, un altre clàssic de la seva discografia, i “Mistery ways” van ser algunes de les pistes més emblemàtiques d’un disc que va rebre l’aclamació unànime dels mitjans de comunicació.

Seguidament, ja amb la categoria de dinosaure del rock, el quartet irlandès va gravar els àlbums “Zooropa”, “Pop”, “All that you can’t love behind me”, “How to dismantle an atomic bomb”, “No line on the horizon” i “Songs for innocence”, els quals, amb alguna excepció, no han suposat crítiques molt positives, però que han resultat en tots els casos vendes espectaculars.