SONIC YOUTH

La dècada dels 80 del segle XX va ser l’etapa d’esplendor de l’anomenat noise rock, un gènere caracteritzat per la distorsió musical i la tècnica guitarrística del feedback, que, dues dècades abans, ja havien utilitzat formacions com The Jimi Hendrix Experience, The Grateful Dead o, molt especialment, The Velvet Underground.

Com la molt reivindicada banda liderada per Lou Reed i John Cale, el quartet Sonic Youth es va formar a Nova York, va ser el màxim exponent del corrent no wave, durant els començaments del rock de caire alternatiu als Estats Units, i va ser el grup més cèlebre del moviment noise juntament amb el conjunt escocès The Jesus & Mary Chain.

La formació clàssica de la banda novaiorquesa va estar integrada per Thurston Moore (veu i guitarra), Lee Ranaldo (guitarra i veu), Kim Gordon (veu i baix), companya sentimental del primer, i Steve Shelley (bateria), que havia entrat per Bob Bert que, al seu temps, havia substituït l’original Jim Sclavunus.

Després de les edicions de “Confession on sex” i “Bad moon rising”, que, a banda de l’escena independent, van passar molt desapercebudes, Sonic Youth va gravar la seva aclamada trilogia, formada pels àlbums “Evol”, “Sister” i “Daydream nation”, una esplèndida i influent obra en què hi prenen part temes com “Teen age riot”, “The Sprawl”, “Cross the breeze” o “Candle”.

En aquell període, el quartet nord-americà es trobava ja en l’elit del rock alternatiu, però el seu èxit comercial estava encara molt lluny. Per aconseguir un públic més ampli, i no sense polèmica, la banda de Nova York va fitxar per una multinacional discogràfica, fet que els hi va obrir algunes portes, això si, sense perdre l’essència del seu estil. Llavors la formació va editar els treballs “The withey album” i l’extraordinari “Goo”, amb peces com “Dirty boots”, “Kool thing”, i “Tunic (song for Karen)”, dedicada a la desapareguda Karen Carpenter.

En una època més experimental, Sonic Youth va portar a terme les obres “Murray street” i “The eternal”, però la separació afectiva entre Moore i Gordon va suposar també la del grup, moment en què Thurston i Ranaldo van realitzar projectes en solitari i Kim va escriure un llibre sobre la seva experiència a la banda.