Ir al contenido principal

SONIC YOUTH












La dècada dels 80 del segle XX va ser l’etapa d’esplendor de l’anomenat noise rock, un gènere caracteritzat per la distorsió musical i la tècnica guitarrística del feedback, que, dues dècades abans, ja havien utilitzat formacions com The Jimi Hendrix Experience, The Grateful Dead o, molt especialment, The Velvet Underground.

Com la molt reivindicada banda liderada per Lou Reed i John Cale, el quartet Sonic Youth es va formar a Nova York, va ser el màxim exponent del corrent no wave, durant els començaments del rock de caire alternatiu als Estats Units, i va ser el grup més cèlebre del moviment noise juntament amb el conjunt escocès The Jesus & Mary Chain.

La formació clàssica de la banda novaiorquesa va estar integrada per Thurston Moore (veu i guitarra), Lee Ranaldo (guitarra i veu), Kim Gordon (veu i baix), companya sentimental del primer, i Steve Shelley (bateria), que havia entrat per Bob Bert que, al seu temps, havia substituït l’original Jim Sclavunus.

Després de les edicions de “Confession on sex” i “Bad moon rising”, que, a banda de l’escena independent, van passar molt desapercebudes, Sonic Youth va gravar la seva aclamada trilogia, formada pels àlbums “Evol”, “Sister” i “Daydream nation”, una esplèndida i influent obra en què hi prenen part temes com “Teen age riot”, “The Sprawl”, “Cross the breeze” o “Candle”.

En aquell període, el quartet nord-americà es trobava ja en l’elit del rock alternatiu, però el seu èxit comercial estava encara molt lluny. Per aconseguir un públic més ampli, i no sense polèmica, la banda de Nova York va fitxar per una multinacional discogràfica, fet que els hi va obrir algunes portes, això si, sense perdre l’essència del seu estil. Llavors la formació va editar els treballs “The withey album” i l’extraordinari “Goo”, amb peces com “Dirty boots”, “Kool thing”, i “Tunic (song for Karen)”, dedicada a la desapareguda Karen Carpenter.

En una època més experimental, Sonic Youth va portar a terme les obres “Murray street” i “The eternal”, però la separació afectiva entre Moore i Gordon va suposar també la del grup, moment en què Thurston i Ranaldo van realitzar projectes en solitari i Kim va escriure un llibre sobre la seva experiència a la banda. 

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...