COLDPLAY

Tot i que els inicis del quartet londinenc Coldplay es troben en el rock independent, el grup britànic, sobretot arran de la gravació de l’àlbum “Viva la vida or death and all his friends”, es va acabar convertint en una de les formacions més populars del planeta i en una autèntica stadium band.

El conjunt anglès sempre ha estat format pel carismàtic cantant, pianista i guitarrista Chris Martin, el guitarrista Jonny Buckland, el baixista Guy Berryman i el bateria Will Champion. El quartet ha portat tots els seus àlbums al número u de les llistes britàniques, excepte els dos primers al rànquing nord-americà de Billboard, ha guanyat nou Brit Awards i set Grammy i ha triomfat igualment en estats com Alemanya, França, Holanda, Irlanda, Canadà, Austràlia o Nova Zelanda.

El debut en gran format de la formació anglesa va ser “Parachutes”, un treball calmat, tranquil i assossegat, encara amb els paràmetres lògics d’una banda alternativa, en què hi destaquen les peces “Yellow”, un dels seus temes més populars, i la sofisticada “Trouble”.

El segon àlbum de Coldplay, “A rush of blood to the head”, em sembla la millor obra gravada mai pel conjunt londinenc, en un disc en què hi brillen les cançons “God put a Smile on your face”, “The scientist”, la bella “In my place”, que es va convertir en el primer senzill del treball, i la popular “Clocks”, que el quartet també va interpretar amb la formació cubana Buena Vista Social Club.

Malgrat temes força populars com “What if”, “Fix you”, “Talk” o “Speed of sound”, Coldplay va donar un petit pas enrere amb "X / Y", encara que el va recuperar de forma espectacular amb el supervendes i ja significat “Viva la vida or death and all his friends”, que va situar la formació anglesa com una de les bandes més seguides del planeta, sobretot pel single “Viva la vida”, la peça més famosa del disc amb “Violet hill”, encara que penso que la seva millor pista és “Lost”.

Tot i el gran èxit, personalment penso que a partir de “Viva la vida” Coldplay va baixar considerablement el seu nivell i va deixar de ser definitivament una banda indie per convertir-se en un conjunt mainstream i pràcticament un dinosaure de la música pop, en un període en què va editar també “Mylo xyloto”, no massa ben rebut per la crítica; “Ghost star” i “A head full of dreams”