Ir al contenido principal

ARCTIC MONKEYS













El quartet de Sheffield Arctic Monkeys es va convertir en la gran sensació del pop – rock independent britànic l’any 2006, quan va editar la seva òpera prima “Wathever people say i am, that’s what i’m not”, el disc de debut més venut de la història al Regne Unit, que batia el rècord d’Oasis amb “Definitely maybe”, gravat 12 anys abans, que al seu moment havia trencat la marca del “Please, please me” de The Beatles, confeccionat en el llunyaníssim 1963.

Aleshores, els quatre components d’Arctic Monkeys es trobaven encara en edat post-adolescent, doncs comptaven entre 19 i 21 anys, i el disc, número u a la Gran Bretanya, com ho serien els seus següents quatre àlbums d’estudi, conté temes com el trepidant “I bet you look Good on the dancefloor”, “Fake tales of San Francisco” o “When the sun goes down”.

La banda va ser fundada pel carismàtic cantant i guitarrista Alex Turner, el guitarrista Jamie Cook, el bateria Matt Helders i el baixista Andy Nicholson, que després de l’obra inicial seria substituït per Nick O’Malley. Arctic Monkeys pot estar perfectament considerada una de les millors formacions del rock alternatiu britànic de l’actual segle, potser la més gran del país durant aquest període, juntament amb l’stadium band Muse.

Seguidament, el quartet de Sheffield, sempre força influenciat pel punk rock i l’estil psicodèlic, es va consolidar en el primer pla musical de la Gran Bretanya i, a poc a poc, es va fer un nom a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, amb els treballs “Favourite worst nightmare”, que compta amb les cançons “Brianstorm”, “Teddy picker” i l’extraordinària “Fluorescent adolescent”, i “Humbug”, amb el reclam de pistes com “My propeller” i “Crying lightning”. 

A continuació, el grup anglès, en un període en què els seus concerts ja havien aconseguit una important celebritat, va editar els àlbums “Suck and see”, amb el tema “Don’t sit down ‘cause i’m moved your chair”, i “AM”, el seu principal èxit als Estats Units i amb la presència de la peça “RU mine ?”.

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...