Ir al contenido principal

YES














La formació britànica Yes va ser una de les principals bandes del període àlgid del rock progressiu i simfònic, juntament amb grups com King Crimson, Genesis, Jethro Tull o Emerson, Lake & Palmer, entre d’altres, i va reunir alguns dels millors músics de la història de la música popular.

El quintet original de la formació anglesa va ser compost pel carismàtic cantant Jon Anderson, el guitarrista Peter Banks, el baixista Trevor Horn, el bateria Bill Bruford i el teclista Tony Kaye. Posteriorment, es van unir al grup músics com el guitarrista Steve Howe, el bateria Alan White i els teclistes Rick Wakeman, Patrick Moraz i Geoff Downes.

Molts dels components de Yes van ser considerats com els millors en els seus respectius instruments en l’època d’auge del rock progressiu, durant bona part de la dècada dels 70 del segle XX, com van ser els casos, sobretot, de Howe i Wakeman, que va rivalitzar amb un altre espectacular teclista, Keith Emerson, fundador de Nice i membre del trio que va formar amb el cantant i baixista Greg Lake i el bateria Carl Palmer.

El grup britànic va tenir les clàssiques característiques d’una banda progressiva i simfònica, és a dir, amb la confecció de cançons de gran minutatge, llargs desenvolupaments instrumentals, tècnica i qualitat dels seus integrants, una important intel·lectualitat i sofisticació, concerts espectaculars i efectistes, cert  distanciament de la realitat social que els envoltava i la realització d’àlbums de tipus conceptual, en el cas de Yes, especialment de caire místic i còsmic.

Pel que respecta a la seva etapa estel·lar, el grup anglès va editar un treball de títol homònim, “Time and a word”, “The Yes album”, “Fragile”, “Close to the edge”, “Tales from topografic oceans”, “Relayer”, “Going to the one” i “Tomato”, que els van erigir com una de les bandes fonamentals del decenni dels 70, en què potser només va ser clarament superada per conjunts com The Rolling Stones, Led Zeppelin o Queen.

En un moment donat, l’estabilitat del grup es va veure ressentida pels canvis de personal, les anades i tornades de Wakeman, la marxa de Bruford a King Crimson o el duo que va formar Anderson amb el teclista grec Vangelis, després que el sindicat de músics britànics prohibís la incorporació del compositor hel·lè a Yes.

Com tots els conjunts de caire progressiu i simfònic, el grup britànic va patir la irrupció del punk rock, però encara se’n va sortir bastant bé, tot i que mitjançant el preu d’una música més comercial i accessible, característiques que van tenir el duo The Buggles i la banda Asia, integrats per músics originaris de Yes.

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...