Quan Bob Marley va assolir el triomf al Regne
Unit, en primer lloc, i a la resta del món occidental, en segon lloc, el
compositor jamaicà havia aconseguit al seu país un important èxit.
Després de gravar quatre àlbums, que van
tenir només una gran repercussió a l’illa caribenya, Bob Marley va començar a
triomfar a la Gran Bretanya amb el treball “Burnin’”, que compta amb els temes
“Get up, stand up” i “I shot the sheriff”, que el genial guitarrista Eric
Clapton va versionar i va incloure en la seva obra “461 ocean boulevard”.
Marley (veu i guitarra) sempre va estar
acompanyat pel grup The Wailers, en què hi formava part com a corista la seva
companya Rita i en el qual es trobaven també Peter Tosh (guitarra, piano, òrgan
i veu), que va tenir una important carrera independent, i Benny Livingston
(percussió). Bob va posar aleshores de moda arreu del món el gènere Reggae, la filosofia rastafari,
que reivindicava el continent africà, i més concretament Etiòpia, amb una gran admiració
a qui va ser emperador d’aquest estat: el controvertit Haile Selassie.
Seguidament, Marley & The Wailers van
editar les obres “Nutty dread”, amb la presència de la cèlebre cançó “No woman,
no cry”, potser la peça més popular de la seva trajectòria; “Rastaman
vibration”, on hi destaca la pista “War”; “Exodus”, potser el punt àlgid de la
seva carrera i amb temes com el que li dóna títol, “Jumming”. “One love”
“People get Ready” i “Three Little birds”, i “Kaya”, amb la comercial “Is this
love”.
Ja instal·lat com un dels grans líders i
símbols del planeta rock, Bob va confeccionar els discs “Survival”, amb la
pista “Zimbadwe”, una altra aproximació a l’Àfrica; “Uprising”, que conté la
bellíssima “Redemption song”, penso que sens dubte la millor peça mai gravada
pel líder rastafari, i “Confrontation”, amb el reclam de “Buffalo soldier”. Poc
més tard, el també anomenat “Dylan negre” va morir víctima d’un càncer de
pulmó.

Comentarios
Publicar un comentario