BOB MARLEY

Quan Bob Marley va assolir el triomf al Regne Unit, en primer lloc, i a la resta del món occidental, en segon lloc, el compositor jamaicà havia aconseguit al seu país un important èxit.

Després de gravar quatre àlbums, que van tenir només una gran repercussió a l’illa caribenya, Bob Marley va començar a triomfar a la Gran Bretanya amb el treball “Burnin’”, que compta amb els temes “Get up, stand up” i “I shot the sheriff”, que el genial guitarrista Eric Clapton va versionar i va incloure en la seva obra “461 ocean boulevard”.

Marley (veu i guitarra) sempre va estar acompanyat pel grup The Wailers, en què hi formava part com a corista la seva companya Rita i en el qual es trobaven també Peter Tosh (guitarra, piano, òrgan i veu), que va tenir una important carrera independent, i Benny Livingston (percussió). Bob va posar aleshores de moda arreu del món el gènere Reggae, la filosofia rastafari, que reivindicava el continent africà, i més concretament Etiòpia, amb una gran admiració a qui va ser emperador d’aquest estat: el controvertit Haile Selassie.

Seguidament, Marley & The Wailers van editar les obres “Nutty dread”, amb la presència de la cèlebre cançó “No woman, no cry”, potser la peça més popular de la seva trajectòria; “Rastaman vibration”, on hi destaca la pista “War”; “Exodus”, potser el punt àlgid de la seva carrera i amb temes com el que li dóna títol, “Jumming”. “One love” “People get Ready” i “Three Little birds”, i “Kaya”, amb la comercial “Is this love”.

Ja instal·lat com un dels grans líders i símbols del planeta rock, Bob va confeccionar els discs “Survival”, amb la pista “Zimbadwe”, una altra aproximació a l’Àfrica; “Uprising”, que conté la bellíssima “Redemption song”, penso que sens dubte la millor peça mai gravada pel líder rastafari, i “Confrontation”, amb el reclam de “Buffalo soldier”. Poc més tard, el també anomenat “Dylan negre” va morir víctima d’un càncer de pulmó.