Ir al contenido principal

THE SMITHS











El cantant Morrisey, un personatge singular i amb idees de vegades certament sorprenents i extravagants, i el guitarrista Johnny Marr van fundar a Manchester el quartet the Smiths, al qual es van afegir el baixista Mike Joyce i el bateria Andy Rourke.

Després d’una època de la música popular, en el marc del postpunk i la new wave, en què es van posar de moda els teclats, les caixes de ritmes o els sintetitzadors, i en què instruments tan importants en la història del rock, com la guitarra, en ocasions van passar a un segon pla, The Smiths va aconseguir situar de nou la música elèctrica en un paper protagonista, potser en un moment en el qual la gent ja estava una mica esgotada dels estils tecnificats.

El grup anglès va debutar amb un àlbum de títol homònim que va rebre una valoració força positiva de la crítica. El treball, en què hi formen part pistes com la bella “Reel around the fountain”, “You’ve got everything now”, “This charming man” o “Hand and glove”, que prèviament havia estat editada com a single, es va enfilar fins el número dos a les llistes britàniques.

Seguidament, el conjunt de Manchester va gravar “Meat is murder”, el seu únic número u en gran format, però un disc que va agradar més al públic que no pas a la crítica, que no el va valorar tan bé com el seu debut o els dos àlbums posteriors. En aquesta obra, en la qual hi destaquen peces com “The headmaster ritual”, “How soon is it ?” i “Nowhere fast”, Morrisey va iniciar de forma notòria a desenvolupar una de les seves dèries: el menjar vegetarià i la defensa dels animals.

A continuació, The Smiths va portar a terme una autèntica obra mestra, “The queen is dead”, sense exagerar un treball que podria ser considerat el millor àlbum de la dècada dels 80 i un dels més brillants de la història de la música popular. El disc, que per fi els hi va obrir les portes dels Estats Units, encara que de manera discreta, conté tres dels grans clàssics del quartet, “Bigmouth strikes again”, l’esplèndida “The boy with the horn in his side”, primer senzill de l’edició, i “There is a light that never goes”, encara que la meva preferida és la menys popular “I know it’s over”.

Tanmateix, després de l’excel·lent “The queen is dead”, número dos al rànquing britànic, es van fer molt evidents les diferències i discrepàncies entre Morrisey i Marr. Mentre el primer, que va dissenyar les lletres, volia continuar l’estil que havia caracteritzat el grup fins aleshores, el segon, que es va encarregar de la música, desitjava un cert canvi de rumb. A més, Joyce, afectat per l’addicció a les drogues, va haver de ser transitòriament substituït per Craig Gannon.

Més tard de l’edició de l’àlbum “Strangeways, here we come”, de nou número dos al Regne Unit i el seu major èxit als Estats Units, Marr va abandonar la formació i després Morrisey va decidir dissoldre-la. El cantant està portant a terme una trajectòria en solitari força remarcable, mentre el guitarrista, des d’un àmbit més alternatiu, ha format part de bandes com Electronic. La influència del quartet de Manchester ha estat immensa, tant en diversos grups independents com en la moda del brit pop.  

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...