THE SMITHS

El cantant Morrisey, un personatge singular i amb idees de vegades certament sorprenents i extravagants, i el guitarrista Johnny Marr van fundar a Manchester el quartet the Smiths, al qual es van afegir el baixista Mike Joyce i el bateria Andy Rourke.

Després d’una època de la música popular, en el marc del postpunk i la new wave, en què es van posar de moda els teclats, les caixes de ritmes o els sintetitzadors, i en què instruments tan importants en la història del rock, com la guitarra, en ocasions van passar a un segon pla, The Smiths va aconseguir situar de nou la música elèctrica en un paper protagonista, potser en un moment en el qual la gent ja estava una mica esgotada dels estils tecnificats.

El grup anglès va debutar amb un àlbum de títol homònim que va rebre una valoració força positiva de la crítica. El treball, en què hi formen part pistes com la bella “Reel around the fountain”, “You’ve got everything now”, “This charming man” o “Hand and glove”, que prèviament havia estat editada com a single, es va enfilar fins el número dos a les llistes britàniques.

Seguidament, el conjunt de Manchester va gravar “Meat is murder”, el seu únic número u en gran format, però un disc que va agradar més al públic que no pas a la crítica, que no el va valorar tan bé com el seu debut o els dos àlbums posteriors. En aquesta obra, en la qual hi destaquen peces com “The headmaster ritual”, “How soon is it ?” i “Nowhere fast”, Morrisey va iniciar de forma notòria a desenvolupar una de les seves dèries: el menjar vegetarià i la defensa dels animals.

A continuació, The Smiths va portar a terme una autèntica obra mestra, “The queen is dead”, sense exagerar un treball que podria ser considerat el millor àlbum de la dècada dels 80 i un dels més brillants de la història de la música popular. El disc, que per fi els hi va obrir les portes dels Estats Units, encara que de manera discreta, conté tres dels grans clàssics del quartet, “Bigmouth strikes again”, l’esplèndida “The boy with the horn in his side”, primer senzill de l’edició, i “There is a light that never goes”, encara que la meva preferida és la menys popular “I know it’s over”.

Tanmateix, després de l’excel·lent “The queen is dead”, número dos al rànquing britànic, es van fer molt evidents les diferències i discrepàncies entre Morrisey i Marr. Mentre el primer, que va dissenyar les lletres, volia continuar l’estil que havia caracteritzat el grup fins aleshores, el segon, que es va encarregar de la música, desitjava un cert canvi de rumb. A més, Joyce, afectat per l’addicció a les drogues, va haver de ser transitòriament substituït per Craig Gannon.

Més tard de l’edició de l’àlbum “Strangeways, here we come”, de nou número dos al Regne Unit i el seu major èxit als Estats Units, Marr va abandonar la formació i després Morrisey va decidir dissoldre-la. El cantant està portant a terme una trajectòria en solitari força remarcable, mentre el guitarrista, des d’un àmbit més alternatiu, ha format part de bandes com Electronic. La influència del quartet de Manchester ha estat immensa, tant en diversos grups independents com en la moda del brit pop.