Ir al contenido principal

THE JAM












En el segon lustre de la dècada dels 70 del segle XX hi va tenir lloc un revival del moviment mod, que havia transitat pel seu període àlgid durant el decenni dels 60 mitjançant bandes com The Who, The Kinks o Small Faces, entre d’altres. L’any 1979 es va estrenar la pel·lícula “Quadrophenia”, basada en el doble àlbum que The Who havia editat sis abans, dirigida per Franc Roddam, protagonitzada per Phil Daniels i en la qual també hi formava part del cast el futur líder de The Police Sting.

Va ser en aquell context quan va sorgir el trio The Jam, grup que podria ser perfectament tant inclòs en el corrent del punk rock, sobretot pel que fa als primers discs que va gravar, com en el de la new wave. La formació va estar composta per Paul Weller, cantant, guitarrista, indiscutible líder i creador de la majoria de les cançons del conjunt londinenc; el baixista Bruce Foxton i el bateria Rick Buckler.

Després de la confecció de dos àlbums que no van tenir massa ressonància mediàtica, “In the city” i “This is the modern world”, The Jam va obtenir el seu primer èxit important amb l’edició del disc “All mod cons”, en el qual el trio anglès oferia una versió de “David Watts”, tema que The Kinks va incloure en el seu llegendari treball “Something else by the Kinks”, i la magnífica “Down in the tube station at midnight”, una de les millors peces que mai hagi escrit Weller.

Seguidament, el grup britànic va gravar la que segons la meva opinió és la seva millor obra: “Setting sons”. L’àlbum, de caire conceptual, conté pistes com “Thick as thieves”, “Private hell”, “Little boy soldiers”, “Wasteland”, “Burning sky”, “The Eton rifles” o “Smithers - Jones”, una de les escasses cançons que no va composar Weller i que va portar la signatura de Foxton. En aquest punt, The Jam es va consolidar com una de les bandes britàniques més populars de la seva època, tot i que el mercat dels Estats Units era una assignatura que els hi resistia.

Més tard, The Jam va realitzar un altre àlbum emblemàtic de la seva trajectòria: “Sound affects”. El disc, més proper al gènere soul que els anteriors i que personalment trobo una mica inferior al seu il·lustre predecessor, compta amb bons temes com “Monday”, “Start !”, “That’s entertainment”, “Man in the corner shop” o “Boy About town”, però el grup estava ja en l’inici d’una decadència que es va consumar amb “The gift”, un treball que no ha passat a la història com una de les seves millors obres, però que, paradoxalment, va ser el seu únic numero u en gran format al Regne Unit.

Després de “The gift”, el trio es va dissoldre i Weller, de certa manera influenciat per Ray Davies, líder de The Kinks, va fundar el grup The Style Council, conjunt orientat cap a la música soul i el qual va criticar les polítiques liberals i conservadores de la primera ministra britànica Margaret Thatcher, malgrat que al seu dia Paul es va declarar seguidor del partit tory. Posteriorment, Weller, considerat una gran influència per a diverses bandes britàniques, va continuar en solitari i va ser clau en la trajectòria de la formació Ocean Colour Scene (va tocar l'òrgan a "Moseley shoals), el guitarrista de la qual, Steve Cradock, ha col·laborat en alguns dels seus concerts.    

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...