THE JAM

En el segon lustre de la dècada dels 70 del segle XX hi va tenir lloc un revival del moviment mod, que havia transitat pel seu període àlgid durant el decenni dels 60 mitjançant bandes com The Who, The Kinks o Small Faces, entre d’altres. L’any 1979 es va estrenar la pel·lícula “Quadrophenia”, basada en el doble àlbum que The Who havia editat sis abans, dirigida per Franc Roddam, protagonitzada per Phil Daniels i en la qual també hi formava part del cast el futur líder de The Police Sting.

Va ser en aquell context quan va sorgir el trio The Jam, grup que podria ser perfectament tant inclòs en el corrent del punk rock, sobretot pel que fa als primers discs que va gravar, com en el de la new wave. La formació va estar composta per Paul Weller, cantant, guitarrista, indiscutible líder i creador de la majoria de les cançons del conjunt londinenc; el baixista Bruce Foxton i el bateria Rick Buckler.

Després de la confecció de dos àlbums que no van tenir massa ressonància mediàtica, “In the city” i “This is the modern world”, The Jam va obtenir el seu primer èxit important amb l’edició del disc “All mod cons”, en el qual el trio anglès oferia una versió de “David Watts”, tema que The Kinks va incloure en el seu llegendari treball “Something else by the Kinks”, i la magnífica “Down in the tube station at midnight”, una de les millors peces que mai hagi escrit Weller.

Seguidament, el grup britànic va gravar la que segons la meva opinió és la seva millor obra: “Setting sons”. L’àlbum, de caire conceptual, conté pistes com “Thick as thieves”, “Private hell”, “Little boy soldiers”, “Wasteland”, “Burning sky”, “The Eton rifles” o “Smithers - Jones”, una de les escasses cançons que no va composar Weller i que va portar la signatura de Foxton. En aquest punt, The Jam es va consolidar com una de les bandes britàniques més populars de la seva època, tot i que el mercat dels Estats Units era una assignatura que els hi resistia.

Més tard, The Jam va realitzar un altre àlbum emblemàtic de la seva trajectòria: “Sound affects”. El disc, més proper al gènere soul que els anteriors i que personalment trobo una mica inferior al seu il·lustre predecessor, compta amb bons temes com “Monday”, “Start !”, “That’s entertainment”, “Man in the corner shop” o “Boy About town”, però el grup estava ja en l’inici d’una decadència que es va consumar amb “The gift”, un treball que no ha passat a la història com una de les seves millors obres, però que, paradoxalment, va ser el seu únic numero u en gran format al Regne Unit.

Després de “The gift”, el trio es va dissoldre i Weller, de certa manera influenciat per Ray Davies, líder de The Kinks, va fundar el grup The Style Council, conjunt orientat cap a la música soul i el qual va criticar les polítiques liberals i conservadores de la primera ministra britànica Margaret Thatcher, malgrat que al seu dia Paul es va declarar seguidor del partit tory. Posteriorment, Weller, considerat una gran influència per a diverses bandes britàniques, va continuar en solitari i va ser clau en la trajectòria de la formació Ocean Colour Scene (va tocar l'òrgan a "Moseley shoals), el guitarrista de la qual, Steve Cradock, ha col·laborat en alguns dels seus concerts.