THE CLASH

Joe Strummer (veu i guitarra), el fill d’un diplomàtic britànic nascut a Ankara, la capital de Turquia, i Mick Jones (guitarra i veu), amb uns orígens socials molt diferents, van ser els líders del quartet The Clash, completat per Paul Simonon (baix) i Topper Headon (bateria), transitòriament reemplaçat per Terry Chimes.

El quartet, en un principi, durant la irrupció explosiva del punk, va estar una mica enfosquit per la polèmica banda The Sex Pistols, que, a través de continuats i sonats escàndols, va omplir les pàgines dels diferents mitjans de comunicació britànics. No obstant, amb el pas del temps, The Clash va acabar aconseguint més notorietat, entre altres causes, perquè el conjunt encapçalat per Johnny Rotten només va tenir una vigència de nou mesos.

El debut en gran format del grup londinenc, un magnífic àlbum de títol homònim, va tenir les habituals característiques del moviment punk, és a dir, la ràbia, la protesta, l’inconformisme i la lluita, tot i que ja es podia entreveure alguna de les peculiaritats que The Clash prendria posteriorment, el posicionament polític de tipus progressista, com es pot observar a la pista “I’m bored with the USA”. Altres peces importants del disc són “Janie Jones” i “White riot”.   

A continuació, The Clash va editar un àlbum podríem dir de transició, “Giv’em enough rope”, període en què el conjunt anglès va gravar una de les millors cançons de la seva trajectòria, “White man in the Hammersmith Palais”, en què hi prenen part els ritmes caribenys que seguidament el grup incorporaria amb escreix en les seves composicions. El tema el va escriure Strummer després de presenciar en el local londinenc Hammersmith l’actuació d’una banda reggae.

Més tard, el conjunt britànic va gravar la seva obra mestra: “London calling”. L’àlbum, un dels millors treballs de la història de la música pop – rock, va ser un doble disc que el grup va decidir vendre’l a preu d’un. En l’edició hi prenen part pistes de caire polític, com “Spanish bombs”, dedicada a la Guerra Civil d’Espanya; de protesta social, com la de títol homònim o “The guns of Brixton”; d’influència jamaicana, com l’excel·lent “Rudi can’t fail”, una de les millors cançons que mai va composar el quartet, o de clara tradició punk, com “Hateful”.

Tanmateix, després del gran impacte que va suposar “London calling”, The Clash va iniciar la decadència, la qual va començar amb el treball “Sandinista !”, un triple àlbum venut al preu d’un. Posteriorment a l’obra, de clares i lògiques connotacions influenciades per la revolució que hi tenia lloc en aquella època a l’estat centreamericà de Nicaragua, el quartet va editar “Combat rock”, que va aprofundir la crisi, malgrat que en el disc hi tenien lloc dues de les cançons més populars de la formació: “Should i stay or should i go”, cèlebre per un anunci publicitari de texans, i la quasi discotequera “Rock the kasbah”.

Més tard de “Combat rock”, les importants divergències entre Strummer i Jones van acabar amb la marxa d’aquest, que va formar el grup Big Audio Dymamite. The Clash encara va gravar una altre àlbum, “Cut the crap”, d’escassa repercussió, després del qual la banda es va dissoldre. Strummer va tenir una experiència amb el conjunt folk The Pogues i va ser el frontman de The Mescaleros abans de la seva mort, mentre Simonon va formar part del supergrup The Good, the Bad & The Queen, liderat per Damon Albarn, vocalista de Blur.