Ir al contenido principal

THE CLASH
















Joe Strummer (veu i guitarra), el fill d’un diplomàtic britànic nascut a Ankara, la capital de Turquia, i Mick Jones (guitarra i veu), amb uns orígens socials molt diferents, van ser els líders del quartet The Clash, completat per Paul Simonon (baix) i Topper Headon (bateria), transitòriament reemplaçat per Terry Chimes.

El quartet, en un principi, durant la irrupció explosiva del punk, va estar una mica enfosquit per la polèmica banda The Sex Pistols, que, a través de continuats i sonats escàndols, va omplir les pàgines dels diferents mitjans de comunicació britànics. No obstant, amb el pas del temps, The Clash va acabar aconseguint més notorietat, entre altres causes, perquè el conjunt encapçalat per Johnny Rotten només va tenir una vigència de nou mesos.

El debut en gran format del grup londinenc, un magnífic àlbum de títol homònim, va tenir les habituals característiques del moviment punk, és a dir, la ràbia, la protesta, l’inconformisme i la lluita, tot i que ja es podia entreveure alguna de les peculiaritats que The Clash prendria posteriorment, el posicionament polític de tipus progressista, com es pot observar a la pista “I’m bored with the USA”. Altres peces importants del disc són “Janie Jones” i “White riot”.   

A continuació, The Clash va editar un àlbum podríem dir de transició, “Giv’em enough rope”, període en què el conjunt anglès va gravar una de les millors cançons de la seva trajectòria, “White man in the Hammersmith Palais”, en què hi prenen part els ritmes caribenys que seguidament el grup incorporaria amb escreix en les seves composicions. El tema el va escriure Strummer després de presenciar en el local londinenc Hammersmith l’actuació d’una banda reggae.

Més tard, el conjunt britànic va gravar la seva obra mestra: “London calling”. L’àlbum, un dels millors treballs de la història de la música pop – rock, va ser un doble disc que el grup va decidir vendre’l a preu d’un. En l’edició hi prenen part pistes de caire polític, com “Spanish bombs”, dedicada a la Guerra Civil d’Espanya; de protesta social, com la de títol homònim o “The guns of Brixton”; d’influència jamaicana, com l’excel·lent “Rudi can’t fail”, una de les millors cançons que mai va composar el quartet, o de clara tradició punk, com “Hateful”.

Tanmateix, després del gran impacte que va suposar “London calling”, The Clash va iniciar la decadència, la qual va començar amb el treball “Sandinista !”, un triple àlbum venut al preu d’un. Posteriorment a l’obra, de clares i lògiques connotacions influenciades per la revolució que hi tenia lloc en aquella època a l’estat centreamericà de Nicaragua, el quartet va editar “Combat rock”, que va aprofundir la crisi, malgrat que en el disc hi tenien lloc dues de les cançons més populars de la formació: “Should i stay or should i go”, cèlebre per un anunci publicitari de texans, i la quasi discotequera “Rock the kasbah”.

Més tard de “Combat rock”, les importants divergències entre Strummer i Jones van acabar amb la marxa d’aquest, que va formar el grup Big Audio Dymamite. The Clash encara va gravar una altre àlbum, “Cut the crap”, d’escassa repercussió, després del qual la banda es va dissoldre. Strummer va tenir una experiència amb el conjunt folk The Pogues i va ser el frontman de The Mescaleros abans de la seva mort, mentre Simonon va formar part del supergrup The Good, the Bad & The Queen, liderat per Damon Albarn, vocalista de Blur.    

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...