Ir al contenido principal

THE SEX PISTOLS












Diu la llegenda que, mentre Malcom McClaren regentava amb la seva esposa una botiga de roba i música a Londres, va entrar a l’establiment un jove amb una samarreta on deia “I hate Pink Floyd” (“Odio Pink Floyd”). Aquell noi era John Lydon, conegut més tard com a Johnny Rotten, i McClaren el va contractar per organitzar un grup: d’aquesta forma tan peculiar, naixia The Sex Pistols. 

El grup, format per Rotten (veu), Steve Jones (guitarra), Paul Cook (bateria) i Glen Matlock (baix), que va ser substituït pel controvertit i inestable Sid Vicious arran de declarar que li agradava The Beatles, va tenir una vigència, durant la seva etapa clàssica, d’uns nou mesos, però va tractar-se d’un període tan convuls, polèmic i influent, que el quartet es va guanyar un important capítol en la història de la música rock.

La banda britànica, que va portar fins a l’extrem el lema “Do it yourself” (“Fes-ho tu mateix”), va veure com dues discogràfiques se’ls treien de sobre, com algunes botigues es negaven a vendre els seus discs, com diferents emissores de ràdio no emetien les seves cançons, com les autoritats prohibien els seus concerts o com aquests es convertien en ocasions en veritables baralles campals. Tanmateix, això no va ser cap impediment perquè els seus principals senzills, “Anarchy in the UK” i “God save the Queen”, arribessin al número u del rànquing del Regne Unit.

La formació, que va muntar una nova polèmica en una entrevista a la BBC, la televisió pública britànica, i que va interpretar perfectament les principals característiques del punk rock, com la protesta, la ràbia, el nihilisme o el rebuig a tot allò que tingués a veure amb avantguardes com el rock progressiu i simfònic, a penes va tenir repercussió als Estats Units, on, malgrat tot, el grup hi va efectuar una gira, la qual va suposar el seu final.

A més de tots els escàndols motivats per l’actitud mostrada en diferents àmbits, The Sex Pistols es va veure també involucrat en la mort a Nova York de Vicious, poc després de què també desaparegués la seva nòvia Nancy Spungen, com ell addicta a l’heroïna. El baixista, que va tenir una curta i singular carrera en solitari, en què va realitzar una extravagant versió del clàssic “My way”, va estar acusat de la mort de la seva companya i, fins i tot, va passar un dies en presidi, abans de morir per sobredosi.

Com un dels grans missatges del punk assegurava, al no observar cap futur, el quartet va decidir deixar-ho estar, encara que posteriorment, la banda ha comptat amb diversos revivals, de nou amb Matlock. Després de la dissolució, Rotten, novament conegut com a Lydon, va fundar la formació postpunk Public Image Limited.  

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...