Ir al contenido principal

PEARL JAM













1991 va ser l’any àlgid del corrent grunge, sorgit a la ciutat de Seattle, a l’estat occidental nord-americà de Washington, a finals de la dècada dels 80. Va ser llavors quan Pearl Jam va editar el seu primer àlbum, “Ten”, que va suposar un important èxit i el qual la història ha deixat com una de les obres claus d’aquell període de la cultura rock, però l’aparició del disc va coincidir amb “Nevermind”, el segon treball d’estudi del trio Nirvana, la repercussió del qual va deixar en un segon pla el debut de Pearl Jam.

Pearl Jam va ser fundat a la ciutat de Seattle pels exmembres de Green River,  el guitarrista Stone Gossard i el baixista Jeff Ament, als qual es van unir més tard el guitarrista Mike McCready, el bateria Dave Krusen i el carismàtic vocalista Eddy Vedder, un surfista californià de San Diego. Al llarg dels anys, l’única plaça que ha variat ha estat la de bateria, per on han passat, arran de la ràpida marxa de Krusen, Matt Chamberlain, Dave Abbruzzese, Jack Irons, que també ha tocat amb Red Hot Chili Peppers, i el vigent Matt Cameron.

Com ja s’ha indicat en el primer paràgraf, Pearl Jam va debutar amb l’àlbum “Ten”, una obra que va rebre el beneplàcit de la crítica especialitzada i el favor del públic, doncs el disc es va enfilar fins el número dos de la llista nord-americana de Billboard. Tot i que, com també s’ha comentat, el treball va quedar una mica a l'ombra per l’explosió que va protagonitzar “Nevermind”, “Ten” ha acabat sent una autèntic clàssic de la història del rock, fonamentalment gràcies a peces com l’excel·lent “Black” o “Jeremy”.

Seguidament, el quintet nord-americà va editar “Vs.”, el seu primer número u als Estats Units i número dos a la Gran Bretanya, estat on mai ha pogut arribar al lloc més alt de les llistes. Durant aquell període, arran del suïcidi de Kurt Cobain, líder de Nirvana, que va motivar la dissolució del trio, i a causa de certa irregularitat o inestabilitat de formacions com Soundgarden, Mudhoney o Alice in Chains, Pearl Jam es va reafirmar com la gran banda del moviment grunge.  

Tanmateix, en cap moment l’èxit se’ls hi va pujar al cap als membres del grup, que van mostrar en tot moment una actitud rebel i alternativa, mitjançant iniciatives com la de no promocionar els seus temes en vídeos televisius, no concedir entrevistes promocionals o enfrontar-se a la poderosa empresa de venda d’entrades Ticketmaster per no abaixar els preus dels seus concerts. No és estrany que Pearl Jam gravés un disc amb Neil Young, un dels personatges més autèntics, nobles i independents de la història del rock i icona del corrent grunge.

La banda de Seattle va completar una extraordinària dècada dels 90 amb els àlbums “Vitalogy”, “No code”, i “Yield”, els dos primers número u al rànquing dels Estats Units, arribant al segle XXI, malgrat què els seus treballs no han tingut tanta transcendència, com un dels conjunts més admirats del planeta, en veritable stadium band i en autèntics dinosaures de la música rock. 

Comentarios

Entradas populares de este blog

ROXY MUSIC

El moviment del glam rock va tenir dues versions ben diferents, tot i que hi tenien lloc elements comuns com l’estètica o els concerts teatralitzats: d’una banda hi havia representants d’una música molt comercial, com Slade o Sweet, i, d’altra banda, un corrent força arty i intel·lectualitzat, que va comptar amb David Bowie, Genesis i Roxy Music com a principals exemples, mentre Queen o T Rex es mantenien en un espai intermedi. El grup va ser integrat inicialment per Bryan Ferry (veu i piano), Brian Eno (teclats i sintetitzadors), Phil Manzanera (guitarra), Graham Simpson (baix), Phil Thompson (bateria) i Andy Mackay (saxofon i oboè), entrant posteriorment Edie Jobson (teclats i sintetitzadors), John Gustafson (baix), Paul Carrack (teclats), Alan Spenner (baix) i Gary Tibbs (baix). Després dels dos primers àlbums, l’inicial de títol homònim i “For your pleausure”, Eno, segurament el component de Roxy Music més genuïnament glam, va abandonar per les seves diferèn...

THE KILLERS

El quartet The Killers va sorgir a Las Vegas, a l’estat de Nevada, a principis de l’actual segle. El grup, caracteritzat pel seus canvis de registre, ha estat sempre integrat pel cantant i teclista Brandon Flowers, el guitarrista Dave Keuning, el baixista Mark Stoermer i el bateria Ronnie Vanucci. Malgrat els seus orígens, el quartet nord-americà mai ha pogut portar cap dels seus àlbums al número u de les llistes de Billboard, mentre, pel contrari, tots els seus treballs en gran format han assolit el lloc més alt del rànquing de la Gran Bretanya, on la banda s’ha convertit en un conjunt pràcticament de culte. The Killers va debutar amb l’obra “Hot fuss”, un disc molt influenciat per l’època de la new wave, i més concretament per l’estil del synth pop, en un període en què, per exemple, altres dos conjunts, els novaiorquesos Interpol i els escocesos Franz Ferdinand, es van veure molt atrets pel record del postpunk d’inicis del decenni dels 80. A “Hot fuss” des...

THE NATIONAL

El quintet nord-americà The National, fundat a la ciutat de Cincinnati, a l’estat d’Ohio, caracteritzat per una música calmada, elegant i sofisticada, ha estat una de les bandes alternatives més importants de l’actual segle XXI, encara que, a diferència d’altres conjunts independents, sempre s’ha mantingut relativament allunyat dels ambients mainstream. El grup ha tingut una composició inalterable, formada pel cantant Matt Berninger i una dupla de germans, els Dessner, Aaron (guitarra i teclats) i Bryce (guitarra), i els Devendorf, Scott (baix) i Bryan (bateria). Poc més tard de la fundació de la banda, aquesta es va traslladar a Nova York, seu d’una interessant escena alternativa, en què també hi eren presents conjunts com The Strokes o Interpol. Com Interpol, The National es va veure molt influenciat per la música postpunk, estil amb el qual va editar els seus dos primers àlbums, el primer de títol homònim i “Sad songs for dirty lovers”, obres que van tenir una...