PRINCE

No he sigut mai un fan de Prince ni he comprat cap dels seus discs, però reconec que, en el seu estil, i malgrat algunes peculiaritats i excentricitats, va ser un brillant compositor, un excel·lent músic i una gran influència.

Prince va ser la gran estrella de la música popular durant el decenni dels 80 del segle XX, juntament amb Michael Jackson i Madonna, però a diferència d’aquests dos artistes, els quals mai han format part tampoc de les meves preferències, el compositor de Minneapolis va anar més enllà de l’escena comercial i compta amb treballs que avui podríem anomenar com a alternatius.

Tanmateix, els inicis de l’autor nord-americà no va ser gens fàcils, doncs va veure rebutjades vàries maquetes i els seus primers treballs de llarga durada, “For you”, “Prince”, “Dirty mind” i “Controversy”, no van constituir grans èxits comercials, cota que si va assolir l’històric i aclamat “1999”, número u als Estats Units.

El gran moment de fama i popularitat li va arribar amb la confecció de l’àlbum “Purple rain”, banda sonora del film d’idèntic títol. En aquell període, l’artista de Minnesota ja havia format el grup anomenat The Revolution (més tard en crearia un altre que va portar el nom de The New Power Generation) i va seguir una època esplendorosa amb les obres “Around the world in a day”, “Parade”, “Sign o’ the times”, “Lovesexy”, el soundtrack d’una de les pel·lícules de “Batman”, primer número u al Regne Unit, i “Graff bridges”.  

Prince va exercir de Cantant, compositor, productor i multi-instrumentista, sent un dels millors guitarristes de la seva època; va utilitzar diversos gèneres, com pop, rock, rythm & blues, soul, folk, psicodèlia o experimentació, i va gravar cançons que van portar a l’èxit altres artistes, com en són exemple el “Manic Monday”, de The Bangles, o el cèlebre “Nothing compares 2 u”, de Sinead O’Connor.

Amb l’arribada de la dècada dels 90, tal com va succeir amb altres grans estrelles dels anys 80, i amb l’esclat del grunge, Prince va entrar en decadència pel que fa als aspectes més comercials, tot i que els seus discs van continuar tenint una bona valoració per part de la crítica fins el dia de la seva mort, en un període en què els seus treballs van comptar amb característiques més experimentals.