Ir al contenido principal

THE BEACH BOYS











Mentre a la costa est dels Estats Units hi tenia lloc l’auge de la música folk, compromesa i caracteritzada per l’anomenada cançó protesta, amb autors com Bob Dylan, Joan Báez o Phil Ochs, a la riba del Pacífic triomfava l’estil surf, desenfadat, festiu i comercial. El conjunt més popular en va ser The Beach Boys.

De no haver existit The Beatles, i la british invasion que van encapçalar els Fab Four, molt probablement la banda californiana seria avui considerada la millor del món durant la dècada dels 60 del passat segle. El grup el van fundar els tres germans Wilson, Brian (veu i baix), Carl (veu i guitarra) i Dennis (veu i bateria), amb el seu cosí Mike Love (veu) i un veí: Al Jardine (veu i guitarra).

Durant la seva primera etapa, caracteritzada per la música surf, el quintet va facturar un hit rere l’altre, amb títols com “Surfin’”, “Surfin’ safari”, “Surfin’ USA”, “Surfin’ girl”, “California girls”, “Help me Rhonda” o “I get around”. En aquella època van començar també continuades i esgotadores gires que van afectar espacialment Brian.

Va ser per aquest motiu que va decidir deixar els concerts i concentrar-se en els estudis de gravació. Així doncs, mentre els seus companys es trobaven a l’estranger, Brian es va quedar a Califòrnia per composar un nou treball. Era llavors quan al nord de l’estat banyat per l’oceà Pacífic, concretament a la ciutat de San Francisco, va aparèixer la contracultura hippy.

Brian no va ser impermeable a les noves tendències i, en un període en què va ser assidu al consum d’LSD, el va atraure la música psicodèlica i va escriure l’àlbum “Pet sounds”. L’obra, que va influir de manera important al “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band” de The Beatles, gravat un any més tard, va desconcertar els altres components de The Beach Boys i, particularment, va disgustar Jardine.

Tanmateix, “Pet sounds” va sortir endavant i va deixar enrere les temàtiques de surf, platges, sol, diversió i noies, que ja es trobaven força esgotades i, d’alguna forma, passades de moda. L’aclamada obra, que no va comptar al seu temps amb l’èxit comercial dels treballs anteriors, conté peces com “God only knows”, “There are an answer” o “Caroline, no”.

En aquella mateixa època, Brian, que també es va veure influït per la cultura de l’Índia, país on va viatjar amb la resta dels seus companys, va composar amb Jardine la peça psicodèlica “Good vibrations”, inclosa en l’àlbum “Smiley Smile” i, aquest cop si, un important èxit popular i comercial.

No obstant, amb el canvi de decenni, i coincidint amb els problemes de Brian a causa de les substàncies al·lucinògenes, The Beach Boys va entrar en una clara decadència creativa, encara que, durant molts anys, el grup va seguir gravant discs, celebrant concerts i efectuant gires. Dennis, l’únic que practicava realment el surf, va morir ofegat i, posteriorment, Carl va traspassar a causa d’un càncer.  

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...