SPANDAU BALLET

En el marc de la new wave, i amb seu al local londinenc Blitz Club, va aparèixer el moviment dels nous romàntics, molt influït pel corrent del glam rock que va tenir lloc més o menys una dècada abans. El quintet Spandau Ballet va ser una de les bandes més populars de la moda.

Els germans Kemp, Gary (guitarra) i Martin (baix), van fundar a Londres el grup, al qual es van unir el cantant Tony Hadley, el bateria John Keeble i el saxofonista Steve Norman, quintet que es va mostrar inalterable durant la totalitat de la trajectòria de la formació.

Durant l’etapa en què el conjunt anglès es va veure involucrat en la moda dels nous romàntics, de la qual va ser el principal abanderat juntament amb un altre quintet, Duran Duran, Spandau Ballet va gravar els àlbums “Journeys to glory”, amb el tema “To cut a long story short”, i “Diamond”, que conté la pista “Chant number one (i don’t need his pressure on)".  

Seguidament, la banda anglesa va efectuar un important canvi de rumb i es va situar en un tipus de pop molt influït pel soul, de certa forma proper al so Motown de Detroit, caracteritzat per l’elegància, la sofisticació i el refinament, ben palès en l’actitud de Hadley, convertit en un tipus de crooner que recordava el líder de Roxy Music Bryan Ferry.

El primer treball de la nova etapa en va ser el supervendes “True”, un enorme èxit, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units. El disc, una de les obres més venudes de la dècada dels 80 del segle XX, va extreure grans hits com “Communication”, “Heaven is a secret”, “Gold” i la peça del mateix títol.

La tendència va continuar amb “Parade”, en què hi forma part “Only When you leave”, i “Through the barricades”, amb les cançons “How many lies ?” i la de títol homònim, però després d’aquest treball, el quintet va entrar ràpidament en decadència, fet molt evident a “Heart of sky”, l’últim disc de la seva trajectòria clàssica.

Posteriorment a un llarg parèntesi, aprofitat per Hadley i els germans Kemp per efectuar projectes en solitari, el grup londinenc va tornar amb “Once more”, en un període en què “Soul boys of the western world”, documental dirigit per George Hencken sobre la seva carrera artística, va tenir el elogis de la crítica.