Ir al contenido principal

MADNESS













Entre finals de la dècada dels 70 i començaments del decenni dels 80 del passat segle, tal com abans havia fet el gènere del reggae, el també ritme jamaicà de l’ska va tenir un enorme èxit a la Gran Bretanya, on va sorgir el segell discogràfic 2 Tone, que va produir els primers discs de bandes com The Specials, Bad Manners o Madness, la formació que assoliria una major popularitat.

El grup, fundat a la zona londinenca de Camden Town, va estar integrat pel cantant Graham Suggs McPherson, el guitarrista Chris Foreman, el baixista Mark Bedford, el bateria Daniel Woodgate, el teclista i pianista Mike Barson i el saxofonista i percussionista Lee Thompson. El sextet va debutar amb el treball “One step beyond”, que conté la pista del mateix títol i la magnífica “My girl”, composta per Barson i potser la millor cançó de la seva trajectòria.

Seguidament, Madness, que es va unir igualment al moviment de la new wave, va editar els àlbums “Absolutely”, “7” i “The rise and fall”, que van completar la seva etapa de més èxit i popularitat. En l’últim dels discs descrits de la banda britànica hi formen part peces tan emblemàtiques com “Tomorrow (it’s another day)” i “Our house”, possiblement el seu tema més recordat. Durant aquell període, el conjunt londinenc també va gravar els singles “House of fun” i “It must be love”.

Amb el seu cinquè àlbum d’estudi, “I Keep moving”, es podia entreveure ja certa decadència en Madness, la qual va ser molt evident amb les obres “Mad to mad” i “The Madness”. A continuació, la formació anglesa, que va tenir una enorme popularitat a la Gran Bretanya, però va passar desapercebuda als Estats Units, va posar punt i final a la seva època clàssica, caracteritzada també per la contrarietat amb les polítiques liberals i conservadores de la primera ministra Margaret Thatcher i per unes lletres, al mateix temps divertides, però amb rerefons agredolç.

Anys més tard, Madness va tornar amb l’aclamat treball “The Liberty of Norton Folgate”  i va portar a terme gires arreu d’Europa, actuant per exemple en el festival Sònar de Barcelona o en l’Internacional de Benicàssim. 

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...