INTERPOL

En una època, encara que amb estils bastant diferents, que altres dues bandes alternatives, els també nord-americans The Killers i els escocesos Franz Ferdinand, van reivindicar la música de principis dels anys 80 del segle XX, els novaiorquesos Interpol van exercir els ritmes postpunk, amb un estil que recordava la molt reivindicada formació anglesa Joy Division.

La formació nord-americana va ser fundada pel cantant i guitarrista Paul Banks, la veu de baríton del qual recorda la del malaguanyat Ian Curtis, líder de Joy Division; el guitarrista Daniel Kessler, el baixista Carlos Dengler i el bateria Greg Drudy, que molt aviat va ser substituït per Sam Fogarino.

La banda novaiorquesa va debutar amb l’excel·lent “Turn on the bright lights”, un treball molt influït per l’època del postpunk i unànimement elogiat pels mitjans de comunicació especialitzats. El disc, una de les obres cabdals del rock alternatiu de la primera dècada de l’actual segle, conté peces com “Obstacle 1”, “NYC”, “PDA”, “Say hello to the angels”, “Obstacle 2” o “Stella was a diver and she is always down”.

A continuació, el quartet va editar “Antics”, una obra que considero també extraordinària, però que la crítica, malgrat unes valoracions positives, no va ser tan benèvola com en el disc de debut, encara que, a diferència d’aquest, el segon àlbum va ser un èxit de vendes en l’escena independent, gràcies a cançons com “Evil”, “Narc”, “Take you in a cruise” i molt especialment la magnífica “C’mere”, potser el millor tema que mai hagi realitzat el grup.

Seguidament, amb els àlbums “Our love to admire”, en què hi destaca “Pioneer of the falls”, i el quart de títol homònim, que conté “Barricade”, va continuar la tendència que es va observar amb “Antics”, doncs, mentre les aclamacions dels mitjans minvaven, les vendes, i no només en el secor alternatiu, ascendien, arribant el primer dels treballs al número dos a la Gran Bretanya i al quatre als Estats Units.

Després d’un parèntesi, i amb format de trio, doncs Dengler va abandonar per portar a terme projectes en solitari, Interpol va gravar “El pintor”, un disc amb crítiques irregulars, en què hi destaquen pistes com “All the rage back home” i “My blue supreme”.