Ir al contenido principal

INTERPOL
















En una època, encara que amb estils bastant diferents, que altres dues bandes alternatives, els també nord-americans The Killers i els escocesos Franz Ferdinand, van reivindicar la música de principis dels anys 80 del segle XX, els novaiorquesos Interpol van exercir els ritmes postpunk, amb un estil que recordava la molt reivindicada formació anglesa Joy Division.

La formació nord-americana va ser fundada pel cantant i guitarrista Paul Banks, la veu de baríton del qual recorda la del malaguanyat Ian Curtis, líder de Joy Division; el guitarrista Daniel Kessler, el baixista Carlos Dengler i el bateria Greg Drudy, que molt aviat va ser substituït per Sam Fogarino.

La banda novaiorquesa va debutar amb l’excel·lent “Turn on the bright lights”, un treball molt influït per l’època del postpunk i unànimement elogiat pels mitjans de comunicació especialitzats. El disc, una de les obres cabdals del rock alternatiu de la primera dècada de l’actual segle, conté peces com “Obstacle 1”, “NYC”, “PDA”, “Say hello to the angels”, “Obstacle 2” o “Stella was a diver and she is always down”.

A continuació, el quartet va editar “Antics”, una obra que considero també extraordinària, però que la crítica, malgrat unes valoracions positives, no va ser tan benèvola com en el disc de debut, encara que, a diferència d’aquest, el segon àlbum va ser un èxit de vendes en l’escena independent, gràcies a cançons com “Evil”, “Narc”, “Take you in a cruise” i molt especialment la magnífica “C’mere”, potser el millor tema que mai hagi realitzat el grup.

Seguidament, amb els àlbums “Our love to admire”, en què hi destaca “Pioneer of the falls”, i el quart de títol homònim, que conté “Barricade”, va continuar la tendència que es va observar amb “Antics”, doncs, mentre les aclamacions dels mitjans minvaven, les vendes, i no només en el secor alternatiu, ascendien, arribant el primer dels treballs al número dos a la Gran Bretanya i al quatre als Estats Units.

Després d’un parèntesi, i amb format de trio, doncs Dengler va abandonar per portar a terme projectes en solitari, Interpol va gravar “El pintor”, un disc amb crítiques irregulars, en què hi destaquen pistes com “All the rage back home” i “My blue supreme”.

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...