Ir al contenido principal

THE POLICE












Després d’intentar involucrar-se en la moda punk, d’una manera no massa convincent, el trio The Police es va convertir en una de les bandes capdavanteres de la posterior new wave.

El grup va ser fundat a Anglaterra pel carismàtic cantant i baixista Sting, el veterà guitarrista Andy Summers i el bateria nord-americà Stewart Copeland. L’associació es va distingir per una llavors original fusió entre pop i reggae, aquest aleshores un gènere molt de moda al continent europeu.

“Outlandos d’amour”, l’àlbum de debut del trio, és, segons la meva opinió, i de llarg, el millor disc de The Police, malgrat ser l’únic treball en gran format del grup que no va assolir el número u a la Gran Bretanya. L’edició, número sis al Regne Unit, conté tres de les seves cançons més emblemàtiques: “So lonely”, “Roxanne” i "Can’t stand losing you”, totes elles amb el característic segell reggae – pop.

A continuació, la formació britànica va gravar el supervendes “Regatta de blanc” (continuava la seva dèria de posar títols afrancesats). L’àlbum, primer número u al seu país i que definitivament va fer conèixer The Police fora del Regne Unit, té pistes com el gran hit “Message in a bottle”, “Walking on the moon”, la peça que li dóna títol, que va guanyar el Grammy instrumental, i “Bring on the night”, que més tard Sting en faria una versió en solitari.

“Zenyatta mondatta”, la seva tercera obra en àlbum, va suposar el final de la primera etapa del trio anglès, aquella marcada per la influència dels ritmes jamaicans, i on es va poder observar cert declivi del conjunt liderat per Sting, doncs va ser un treball sensiblement inferior als dos primers gravats. Els dos senzills, “Don’t stand so close to me” i, sobretot, “De do do do, de da da da”,  no són precisament els millors temes de la seva trajectòria, mentre que altres cançons importants van ser “Canary in the colmane”, “Man in a suitcase” i “Behind my camel”, que igualment va obtenir el Grammy instrumental.  

“Ghost in the machine” va suposar el començament de l’era caracteritzada per la sofisticació, la pulcritud i l’elegància, les quals acompanyarien poc més tard a Sting en la seva triomfal i exitosa carrera en solitari. En l’àlbum hi prenen part peces com “Every Little thing she does is magic”, amb una tornada trepidant, o “Living in the material world”.

El cim comercial, i també de fama i popularitat, doncs amb ell el trio ja va arribar al públic que encara se’ls hi havia resistit, va ser “Sinchronicity”, que paradoxalment la considero la seva obra més mediocre. El grup va aconseguir un enorme èxit, essencialment per les cançons “Wrapped around your finger”, “King of pain” i molt especialment “Every breath you take”, un súper hit que va ser radiat a totes hores per les emissores comercials.

Tanmateix, després del gran triomf comercial que va suposar “Sinchronicity”, The Police es va trencar per les diferències entre Copeland i Sting, que va començar llavors una trajectòria en solitari d’un espectacular èxit. 

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...