ELECTRIC LIGHT ORCHESTRA

Tres excomponents de la formació mod Move, Jeff Lynne (veu, guitarra i piano), Roy Wood (veu, guitarra i baix) i Bev Bevan (bateria), van fundar a Birmingham l’Electric Light Orchestra (ELO), que va fusionar el pop amb arranjaments de caire simfònic. També es van integrar a la banda Bill Hunt (instruments de vent) i Steve Woolam (violí).

Com també va fer Supertramp durant el mateix període, la ELO va acostar el rock progressiu i simfònic al gran públic, però ho va realitzar d’una forma singular: a part dels instruments orquestrals que utilitzava la formació, va portar a terme obertures de caire clàssic, com en la versió que va efectuar del “Roll over Beethoven”, de Chuck Berry, o del tema “Rockaria”, pertanyent al disc “A new world record", el seu àlbum estel·lar.

Després del primer àlbum d’estudi, “Electric Light Orchestra”, Wood va abandonar la banda britànica, fet que va convertir Lynne en l’inqüestionable líder del grup, que posteriorment, abans d’arribar a la seva època daurada, va gravar “ELO 2” i “On the third day”.  “Eldorado (A simphony)” va suposar el primer gran èxit de la formació de Birmingham en elapé, en un disc en què hi destaquen els temes “Can’t get it out of my head” i “Boy blue”. Durant aquell període van entrar a formar part del conjunt Mike de Albuquerque (baix), Richard Tandy (piano i sintetitzadors), Wilfred Gibson (violí), Mik Kaminski (violí), Mike Edwards (violoncel), Colin Walker (violoncel), Ted Blight (violoncel) i Hugh McDowell (violoncel). 

La ELO va donar un pas més amb la confecció de “Face the music”, treball en què es van incorporar Kelly Groucutt (baix) i Melvyn Gale (violoncel) i en el qual hi prenen part cançons com “Evil woman” i “Strange magic”, i va aconseguir el seu cim creatiu amb l’obra “A new world record”, el que la majoria d’experts consideren el millor disc del conjunt anglès. En la gravació hi tenen lloc peces com la bella balada “Telephone line”, la ja citada “Rockaria”, “So fine”, la popular “Livin’ thing”, “Do ya” i la dolça “Shangril-la”, de clara influència beatle.

No obstant, després d’”A new world record” va començar la decadència de la banda britànica, que va prescindir dels seus músic simfònics i van restar solament a la formació Lynne, Bevan, Tandy i Groucutt. “Discovery”, però, malgrat que la crítica no va valorar massa bé el treball, va tornar a ser un gran èxit de vendes, en un àlbum del qual cal significar temes molt comercials com “Shine a Little love”, “Last train to London” o “Don’t Bring me down”.

Posteriorment, la crisi ja va ser general, tant pel que fa al públic com quant a la premsa especialitzada, tot i que amb “Time” i “Secret messages” la ELO encara va resistir bastant bé la pèrdua de popularitat, que es va fer molt evident més tard, quan el grup era bàsicament una banda de nostàlgia i una eina molt personal de Lynne, que es va unir al supergrup The Traveling Wilburys, amb Roy Orbison, Bob Dylan, George Harrison i Tom Petty.