Ir al contenido principal

ELECTRIC LIGHT ORCHESTRA











Tres excomponents de la formació mod Move, Jeff Lynne (veu, guitarra i piano), Roy Wood (veu, guitarra i baix) i Bev Bevan (bateria), van fundar a Birmingham l’Electric Light Orchestra (ELO), que va fusionar el pop amb arranjaments de caire simfònic. També es van integrar a la banda Bill Hunt (instruments de vent) i Steve Woolam (violí).

Com també va fer Supertramp durant el mateix període, la ELO va acostar el rock progressiu i simfònic al gran públic, però ho va realitzar d’una forma singular: a part dels instruments orquestrals que utilitzava la formació, va portar a terme obertures de caire clàssic, com en la versió que va efectuar del “Roll over Beethoven”, de Chuck Berry, o del tema “Rockaria”, pertanyent al disc “A new world record", el seu àlbum estel·lar.

Després del primer àlbum d’estudi, “Electric Light Orchestra”, Wood va abandonar la banda britànica, fet que va convertir Lynne en l’inqüestionable líder del grup, que posteriorment, abans d’arribar a la seva època daurada, va gravar “ELO 2” i “On the third day”.  “Eldorado (A simphony)” va suposar el primer gran èxit de la formació de Birmingham en elapé, en un disc en què hi destaquen els temes “Can’t get it out of my head” i “Boy blue”. Durant aquell període van entrar a formar part del conjunt Mike de Albuquerque (baix), Richard Tandy (piano i sintetitzadors), Wilfred Gibson (violí), Mik Kaminski (violí), Mike Edwards (violoncel), Colin Walker (violoncel), Ted Blight (violoncel) i Hugh McDowell (violoncel). 

La ELO va donar un pas més amb la confecció de “Face the music”, treball en què es van incorporar Kelly Groucutt (baix) i Melvyn Gale (violoncel) i en el qual hi prenen part cançons com “Evil woman” i “Strange magic”, i va aconseguir el seu cim creatiu amb l’obra “A new world record”, el que la majoria d’experts consideren el millor disc del conjunt anglès. En la gravació hi tenen lloc peces com la bella balada “Telephone line”, la ja citada “Rockaria”, “So fine”, la popular “Livin’ thing”, “Do ya” i la dolça “Shangril-la”, de clara influència beatle.

No obstant, després d’”A new world record” va començar la decadència de la banda britànica, que va prescindir dels seus músic simfònics i van restar solament a la formació Lynne, Bevan, Tandy i Groucutt. “Discovery”, però, malgrat que la crítica no va valorar massa bé el treball, va tornar a ser un gran èxit de vendes, en un àlbum del qual cal significar temes molt comercials com “Shine a Little love”, “Last train to London” o “Don’t Bring me down”.

Posteriorment, la crisi ja va ser general, tant pel que fa al públic com quant a la premsa especialitzada, tot i que amb “Time” i “Secret messages” la ELO encara va resistir bastant bé la pèrdua de popularitat, que es va fer molt evident més tard, quan el grup era bàsicament una banda de nostàlgia i una eina molt personal de Lynne, que es va unir al supergrup The Traveling Wilburys, amb Roy Orbison, Bob Dylan, George Harrison i Tom Petty.  

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...