Ir al contenido principal

DIRE STRAITS












A finals de la dècada dels 70 del segle XX hi va tenir lloc un enfrontament entre el rock progressiu, que havia passat per la seva època daurada durant bona part d’aquell decenni, i l’emergent i radical punk rock. No obstant, el grup The Dire Straits, liderat pel genial guitarrista Mark Knopfler, va obviar els dos corrents i va optar per un rock tradicional, fresc, accessible i senzill.

La banda encapçalada per Mark, que també va portar a terme les tasques de cantant, compositor i productor, la van completar el seu germà menor David Knopfler (guitarra), John Illsey (baix) i Pick Withers (bateria). El quartet va debutar amb un àlbum de títol homònim en què hi pren part el súper hit “Sultans of swing”, un dels grans clàssics de l’època i que, més tard, va tenir una versió allargada i més instrumental, la qual va ser incorporada en el treball “Alchemy”.

Seguidament, després de les bones crítiques de l’obra de debut, la premsa especialitzada no va ser tant benèvola amb el segon àlbum d’estudi del grup britànic, “Communiqué”, encara que amb el treball “Making movies” les aclamacions van tornar per a un conjunt que ja es va convertir en una eina molt personal de Mark, al qual ja només va seguir Illsey, abandonant fins i tot el seu germà David.

A “Making movies” hi destaquen peces clàssiques de Dire Straits com “Romeo and Juliet” i “Tunnel of love”, personalment penso que la millor cançó de tota la trajectòria de la formació. Tots dos títols, així, com ja he indicat, una nova presa de “Sultans of swing”, a més d’altres temes com “Going home”, van ser inclosos al popular disc en viu “Alchemy”.

Seguidament, Dire Straits va editar l’àlbum de transició “Love over gold” i el treball estel·lar de la seva discografia, pel que fa a fama, popularitat i vendes, però crec que una obra en què el grup va perdre la seva essència: “Brothers in arms”. Es tracta d’un disc molt sofisticat, elegant i pulcre que va extreure un munt d’èxits, com el tema que li dóna títol, “So far away”, “The lastest trick”,  “Walk of life”, una cançó que personalment no m’agrada gens i que ha estat radiada durant un munt d’anys, i “Money for nothing”, la pista que obre la gravació, en què intervé Sting, antic líder de The Police, i que critica el canal MTV, que, paradoxalment, va emetre-la a totes hores.

Després del gran triomf comercial que va suposar “Brothers in arms”, com tantes vegades ha succeït amb diferents bandes, va arribar la decadència en el punt àlgid. Dire Straits va gravar al cap de bastants anys “On every street”, un àlbum amb escassa repercussió, en una època en què Mark, que va composar el treball “Local hero”, banda sonora de la pel·lícula de mateix títol, on s’hi troba el ja citat clàssic “Going home”, va continuar en solitari, en un període en què va escriure “Private dancer” per a l’estrella Tina Turner. 

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...