BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts.

En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum.

El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”.

El cim creatiu del quartet, ja en plena febre del brit pop, va ser l’edició “Parklife”, penso que el millor àlbum del moviment juntament amb el “Dog man star” de Suede. L’obra, el seu primer número u en gran format a la Gran Bretanya, però que, a diferència del “(What’s the story) morning glory” d’Oasis, no va tenir massa repercussió al mercat dels Estats Units, compta amb pistes com la comercial “Boys and girls”, “End of the century”, “To the end”, “Dover and Clover”, “This is a low” o la peça que li dóna títol, amb la intervenció com a narrador de Phil Daniels, protagonista del film mod “Quadrophenia”.

Seguidament, Blur va fer d’alguna manera un pas en fals, potser amb un intent de realitzar un disc més comercial que l'acostés al públic nord-americà, amb la gravació de “The great escape”, on hi prenen part la molt comercial “Country house”, que va ser un gran èxit de vendes, o, això si, la magnífica “The universal”, una de les millors peces de la seva trajectòria.

Si les crítiques amb “The great escape” no van ser massa benèvoles, la situació va canviar amb el seu cinquè àlbum d’estudi, de títol homònim, en una obra en què hi sobresurten l’extraordinària “Buttlebum”, de clara influència beatle; la popular i trepidant “Song 2”, “On your own” o “You’re so great”, composta per Coxon i molt semblant a l’estil de Ray Davis, el líder dels mítics Kinks, la banda preferida de Blur i la qual tantes vegades ha reivindicat.

A continuació, Blur va editar els discs “Thirteen”, “Thank thank” i “The magic whip”, en una època de certa inestabilitat, doncs Coxon va abandonar temporalment el grup i Albarn va decidir portar a terme les experiències amb el supergrup “The Good, the Bad & the Queen”, amb l’exguitarrista de The Verve Simon Tong, l’exbaixista de The Clash Paul Simonon i el nigerià Tony Allen, i també l’original experiment Gorillaz, de nou amb Tong com a col·laborador.