Ir al contenido principal

BLUR











El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts.

En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum.

El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”.

El cim creatiu del quartet, ja en plena febre del brit pop, va ser l’edició “Parklife”, penso que el millor àlbum del moviment juntament amb el “Dog man star” de Suede. L’obra, el seu primer número u en gran format a la Gran Bretanya, però que, a diferència del “(What’s the story) morning glory” d’Oasis, no va tenir massa repercussió al mercat dels Estats Units, compta amb pistes com la comercial “Boys and girls”, “End of the century”, “To the end”, “Dover and Clover”, “This is a low” o la peça que li dóna títol, amb la intervenció com a narrador de Phil Daniels, protagonista del film mod “Quadrophenia”.

Seguidament, Blur va fer d’alguna manera un pas en fals, potser amb un intent de realitzar un disc més comercial que l'acostés al públic nord-americà, amb la gravació de “The great escape”, on hi prenen part la molt comercial “Country house”, que va ser un gran èxit de vendes, o, això si, la magnífica “The universal”, una de les millors peces de la seva trajectòria.

Si les crítiques amb “The great escape” no van ser massa benèvoles, la situació va canviar amb el seu cinquè àlbum d’estudi, de títol homònim, en una obra en què hi sobresurten l’extraordinària “Buttlebum”, de clara influència beatle; la popular i trepidant “Song 2”, “On your own” o “You’re so great”, composta per Coxon i molt semblant a l’estil de Ray Davis, el líder dels mítics Kinks, la banda preferida de Blur i la qual tantes vegades ha reivindicat.

A continuació, Blur va editar els discs “Thirteen”, “Thank thank” i “The magic whip”, en una època de certa inestabilitat, doncs Coxon va abandonar temporalment el grup i Albarn va decidir portar a terme les experiències amb el supergrup “The Good, the Bad & the Queen”, amb l’exguitarrista de The Verve Simon Tong, l’exbaixista de The Clash Paul Simonon i el nigerià Tony Allen, i també l’original experiment Gorillaz, de nou amb Tong com a col·laborador.  

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...