Ir al contenido principal

BOB DYLAN












Nascut a la localitat de Duluth, a l’estat de Minnesota, Bob Dylan es va traslladar molt jove a la més oberta i plural Nova York, on es va instal·lar en alguns dels locals del bohemi i intel·lectual barri de Greenwich Village, al districte de Manhattan.

Durant els seus inicis artístics, Dylan va ser un cantautor eminentment folk, molt influït per mites com Woody Guthrie i Pete Seeger, que va exercir l’anomenada protest song, criticant aspectes com la guerra, la manca de drets socials o les desigualtats econòmiques. En aquell període, el trobador, que es va convertir en assidu del festival folk de Newport, juntament amb altres artistes com Joan Báez,  Judy Collins, Phil Ochs o el trio Peter, Paul & Mary, va editar els àlbums de títol homònim, “The freewheelin’ Bob Dylan”, amb el clàssic “Blowin’ in the wind”, i “The times, they are a - changin’”, amb la peça que li dóna títol.

Seguidament, el compositor nord-americà va gravar dos discs de transició, “Another side of Bob Dylan” i “Bringing it all back home”, per més tard electrificar la seva música, es comenta que a causa de quedar sorprès per la versió que la banda californiana The Byrds va fer del seu tema “Mr. Tambourine man”. L’intèrpret de Duluth va aparèixer en un concert amb una guitarra elèctrica i va rebre una dura animadversió del públic més purista, que el va obligar a tornar a l’escenari amb un instrument acústic.

Tanmateix, aquella va ser la primera i última vegada que Dylan va cedir i seguidament va editar un dels seus àlbums més cèlebres, “Highway 61 revisited”, un treball amb pistes elèctriques i rockeres, com n’és un clar exemple la cançó “Like a Rolling stone”, sense oblidar “Ballad of a thin man” i “Desolation road”. Posteriorment, el músic de Minnesota va gravar el doble disc “Blonde on blonde”, per a un bon número d’experts la millor obra de tota la seva trajectòria i on es troben peces com “Visions of Johanna”, “One of us must know (sooner or later)”, “I want you” i “Just like a woman”.

Després de la primera mutació de Dylan, que en aquella època va comptar amb la formació canadenca The Band com a grup d’acompanyament, Bob va tenir un greu accident de moto que a punt va estar de costar-li la vida. Més tard d’una llarga rehabilitació, va tornar de nou un home diferent, doncs va decidir editar un àlbum de gènere country anomenat “Nashville Skylyne”, en què hi pren part la balada “Lay, lady lay”.

Posteriorment, l’autor nord-americà va passar per una de les seves etapes més irregulars, en què la crítica no va ser massa benèvola amb els seus treballs. Aleshores va escriure el llibre “Taràntula”, va dirigir un film surrealista, estrany i molt llarg anomenat Renaldo & Clara” i va intervenir com a actor en la pel·lícula de Sam Peckinpah “Pat Garrett & Billy the Kid”, de la qual en va realitzar la banda sonora, en què hi va destacar la popular “Knockin’ on heaven’s door”.

Bob va ressorgir amb les obres “Planet waves”, “Blood on the tracks”, “The basement tapes”, “Desire”, que conté la rockera “Hurricane”, un retorn a la protest song, i “Street legal”, però llavors va sorprendre novament tothom amb la seva conversió al Cristianisme, quan va editar una trilogia de discs, no massa ben rebuts pels mitjans de comunicació especialitzats, formada per “Slow train Coming”, “Saved” i “Shot of love”. 

De la resta de la trajectòria del mite de Duluth, que ha anat perdent força transcendència amb el pas del temps, cal significar la seva presència al 25è aniversari del festival de Woodstock, quan s’havia negat a participar en l’original per considerar-lo massa comercial; una actuació a Roma davant el papa Joan Pau II, un àlbum de versions de peces al seu dia interpretades per Frank Sinatra o l’atorgament del premi Nobel de Literatura. Per a Dylan, els temps mai han deixat de canviar.  

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...