BOB DYLAN

Nascut a la localitat de Duluth, a l’estat de Minnesota, Bob Dylan es va traslladar molt jove a la més oberta i plural Nova York, on es va instal·lar en alguns dels locals del bohemi i intel·lectual barri de Greenwich Village, al districte de Manhattan.

Durant els seus inicis artístics, Dylan va ser un cantautor eminentment folk, molt influït per mites com Woody Guthrie i Pete Seeger, que va exercir l’anomenada protest song, criticant aspectes com la guerra, la manca de drets socials o les desigualtats econòmiques. En aquell període, el trobador, que es va convertir en assidu del festival folk de Newport, juntament amb altres artistes com Joan Báez,  Judy Collins, Phil Ochs o el trio Peter, Paul & Mary, va editar els àlbums de títol homònim, “The freewheelin’ Bob Dylan”, amb el clàssic “Blowin’ in the wind”, i “The times, they are a - changin’”, amb la peça que li dóna títol.

Seguidament, el compositor nord-americà va gravar dos discs de transició, “Another side of Bob Dylan” i “Bringing it all back home”, per més tard electrificar la seva música, es comenta que a causa de quedar sorprès per la versió que la banda californiana The Byrds va fer del seu tema “Mr. Tambourine man”. L’intèrpret de Duluth va aparèixer en un concert amb una guitarra elèctrica i va rebre una dura animadversió del públic més purista, que el va obligar a tornar a l’escenari amb un instrument acústic.

Tanmateix, aquella va ser la primera i última vegada que Dylan va cedir i seguidament va editar un dels seus àlbums més cèlebres, “Highway 61 revisited”, un treball amb pistes elèctriques i rockeres, com n’és un clar exemple la cançó “Like a Rolling stone”, sense oblidar “Ballad of a thin man” i “Desolation road”. Posteriorment, el músic de Minnesota va gravar el doble disc “Blonde on blonde”, per a un bon número d’experts la millor obra de tota la seva trajectòria i on es troben peces com “Visions of Johanna”, “One of us must know (sooner or later)”, “I want you” i “Just like a woman”.

Després de la primera mutació de Dylan, que en aquella època va comptar amb la formació canadenca The Band com a grup d’acompanyament, Bob va tenir un greu accident de moto que a punt va estar de costar-li la vida. Més tard d’una llarga rehabilitació, va tornar de nou un home diferent, doncs va decidir editar un àlbum de gènere country anomenat “Nashville Skylyne”, en què hi pren part la balada “Lay, lady lay”.

Posteriorment, l’autor nord-americà va passar per una de les seves etapes més irregulars, en què la crítica no va ser massa benèvola amb els seus treballs. Aleshores va escriure el llibre “Taràntula”, va dirigir un film surrealista, estrany i molt llarg anomenat Renaldo & Clara” i va intervenir com a actor en la pel·lícula de Sam Peckinpah “Pat Garrett & Billy the Kid”, de la qual en va realitzar la banda sonora, en què hi va destacar la popular “Knockin’ on heaven’s door”.

Bob va ressorgir amb les obres “Planet waves”, “Blood on the tracks”, “The basement tapes”, “Desire”, que conté la rockera “Hurricane”, un retorn a la protest song, i “Street legal”, però llavors va sorprendre novament tothom amb la seva conversió al Cristianisme, quan va editar una trilogia de discs, no massa ben rebuts pels mitjans de comunicació especialitzats, formada per “Slow train Coming”, “Saved” i “Shot of love”. 

De la resta de la trajectòria del mite de Duluth, que ha anat perdent força transcendència amb el pas del temps, cal significar la seva presència al 25è aniversari del festival de Woodstock, quan s’havia negat a participar en l’original per considerar-lo massa comercial; una actuació a Roma davant el papa Joan Pau II, un àlbum de versions de peces al seu dia interpretades per Frank Sinatra o l’atorgament del premi Nobel de Literatura. Per a Dylan, els temps mai han deixat de canviar.