THE CURE

Entre finals de la dècada dels 70 del segle XX, després de l’explosió punk, i començaments del decenni següent, en una etapa marcada per la new wave, van canviar vàries coses en el món del rock: les radio-fórmules es van consolidar, va aparèixer el canal televisiu MTV i es va posar de moda el gènere AOR, caracteritzat per cançons força comercials destinades a un públic adult. 

Per aquests motius, aquelles bandes que optaven pel risc, certa experimentació o una música més alternativa, ho van tenir més difícil i complicat per fer-se un lloc en els ambients més comercials, havent de refugiar-se en emissores radiofòniques molt minoritàries o en petits segells discogràfics emergents. D’aquesta manera va néixer el rock independent i el grup britànic The Cure en va ser una de les seves formacions pioneres.

El grup va ser fundat a la localitat de Crawley pel cantant, compositor i guitarrista Robert Smith, que va tenir com a companys inicials el guitarrista Porl Thompson, el baixista Michael Dempsey i el bateria Lol Tolhurst. Amb el pas dels anys, Smith va convertir la banda en una eina personal, portant a terme continuats canvis en el conjunt anglès, tot i que el baixista Simon Gallup i el teclista Roger O’Donnell van romandre-hi bastants anys.

En un principi, la formació de Crawley va formar part del moviment punk, encara que els seus primers èxits d’estudi van ser realitzats ja durant el període conegut com a postpunk, mitjançant els àlbums “Three imaginary boys”, “Seventeen seconds”, amb la cançó “A forest”, i “Faith”. Durant aquella primera època del grup, aquest va editar un treball recopilatori, titulat “Boys don’t cry”, en què hi formaven part els tres singles inicials: “Killing an arab”, la fantàstica peça de títol homònim, un tema pop convertit en un dels seus inqüestionables clàssics, i “Jumping Someone else’s train”.   

L’àlbum “Pornography”, el seu primer top 10 a les llistes britàniques, va ser el punt d’inici de l’era de més popularitat de The Cure, la qual va continuar amb “The top” i un dels punts àlgids de la seva trajectòria: “The head on the door”. Aquest treball, si bé és veritat que els components de la banda van seguir amb la seva imatge gòtica, que ha perdurat en el temps, va significar cert allunyament dels postulats postpunk i sinistres i un acostament a un tipus de música més pop i accessible, com ho demostren les pistes “Close to me”, "Push", l’extraordinària “A night like this” o la cèlebre “In between days”, una de les seves cançons més populars.

Després de l’àlbum de transició “Kiss me, kiss me, kiss me”, amb la popular "Why can't i be you" i la fantàstica "Just like heaven", The Cure va gravar “Disintegration”, treball que els diferents mitjans de comunicació especialitzats consideren com l’obra mestra del grup anglès. En una època en què el corrent de la new wave, en el qual va estar molt involucrat el conjunt de Crawley, havia quedat clarament enrere i en què el rock de caire alternatiu començava a obrir-se a un públic més ampli, la banda d’Smith va signar un disc brillant, calmat i assossegat, del qual cal significar peces com “Lovesong”, “Pictures of you”, “Llullaby” o “Fascination Street”.  

Seguidament, The Cure va realitzar l’àlbum “Wish”, el seu primer número u al rànquing britànic i en què hi pren part la comercial “Friday i’m in love”, i més tard es va iniciar una lenta decadència, encara que el grup britànic, ja convertit en un conjunt de culte, ha continuat venent molt bé els seus discs i ha seguit realitzant gires arreu del món.