Ir al contenido principal

THE CURE
















Entre finals de la dècada dels 70 del segle XX, després de l’explosió punk, i començaments del decenni següent, en una etapa marcada per la new wave, van canviar vàries coses en el món del rock: les radio-fórmules es van consolidar, va aparèixer el canal televisiu MTV i es va posar de moda el gènere AOR, caracteritzat per cançons força comercials destinades a un públic adult. 

Per aquests motius, aquelles bandes que optaven pel risc, certa experimentació o una música més alternativa, ho van tenir més difícil i complicat per fer-se un lloc en els ambients més comercials, havent de refugiar-se en emissores radiofòniques molt minoritàries o en petits segells discogràfics emergents. D’aquesta manera va néixer el rock independent i el grup britànic The Cure en va ser una de les seves formacions pioneres.

El grup va ser fundat a la localitat de Crawley pel cantant, compositor i guitarrista Robert Smith, que va tenir com a companys inicials el guitarrista Porl Thompson, el baixista Michael Dempsey i el bateria Lol Tolhurst. Amb el pas dels anys, Smith va convertir la banda en una eina personal, portant a terme continuats canvis en el conjunt anglès, tot i que el baixista Simon Gallup i el teclista Roger O’Donnell van romandre-hi bastants anys.

En un principi, la formació de Crawley va formar part del moviment punk, encara que els seus primers èxits d’estudi van ser realitzats ja durant el període conegut com a postpunk, mitjançant els àlbums “Three imaginary boys”, “Seventeen seconds”, amb la cançó “A forest”, i “Faith”. Durant aquella primera època del grup, aquest va editar un treball recopilatori, titulat “Boys don’t cry”, en què hi formaven part els tres singles inicials: “Killing an arab”, la fantàstica peça de títol homònim, un tema pop convertit en un dels seus inqüestionables clàssics, i “Jumping Someone else’s train”.   

L’àlbum “Pornography”, el seu primer top 10 a les llistes britàniques, va ser el punt d’inici de l’era de més popularitat de The Cure, la qual va continuar amb “The top” i un dels punts àlgids de la seva trajectòria: “The head on the door”. Aquest treball, si bé és veritat que els components de la banda van seguir amb la seva imatge gòtica, que ha perdurat en el temps, va significar cert allunyament dels postulats postpunk i sinistres i un acostament a un tipus de música més pop i accessible, com ho demostren les pistes “Close to me”, "Push", l’extraordinària “A night like this” o la cèlebre “In between days”, una de les seves cançons més populars.

Després de l’àlbum de transició “Kiss me, kiss me, kiss me”, amb la popular "Why can't i be you" i la fantàstica "Just like heaven", The Cure va gravar “Disintegration”, treball que els diferents mitjans de comunicació especialitzats consideren com l’obra mestra del grup anglès. En una època en què el corrent de la new wave, en el qual va estar molt involucrat el conjunt de Crawley, havia quedat clarament enrere i en què el rock de caire alternatiu començava a obrir-se a un públic més ampli, la banda d’Smith va signar un disc brillant, calmat i assossegat, del qual cal significar peces com “Lovesong”, “Pictures of you”, “Llullaby” o “Fascination Street”.  

Seguidament, The Cure va realitzar l’àlbum “Wish”, el seu primer número u al rànquing britànic i en què hi pren part la comercial “Friday i’m in love”, i més tard es va iniciar una lenta decadència, encara que el grup britànic, ja convertit en un conjunt de culte, ha continuat venent molt bé els seus discs i ha seguit realitzant gires arreu del món.  

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...