Ir al contenido principal

RAMONES











El punk que hi va tenir lloc a la Gran Bretanya, de característiques presidides per la protesta, la ràbia, la polèmica o el nihilisme, i aquell que es va realitzar als Estats Units, i més concretament a la gran urbs de Nova York, més intel·lectual i elaborat, van tenir enormes diferències, però el quartet Ramones, malgrat pertànyer al segon grup, va comptar amb unes peculiaritats molt més semblants al primer. 

El grup va estar format inicialment per Joey Ramone (veu), Johnny Ramone (guitarra), Dee Dee Ramone (baix) i Tommy Ramone (bateria). Cap dels components portava aquest cognom, però fins i tot va acabar donant nom al quartet, que amb un rock primitiu, de cançons molt curtes i un quants acords, va aconseguir una gran fama i popularitat al Regne Unit, on, mitjançant gires, va influenciar de forma decisiva bandes punk com The Sex Pistols, The Clash, The Damned o Buzzcoks.

Ramones, banda assídua al mític local CBGB, ubicat al Greenwich Village de Nova York, va debutar amb un àlbum de títol homònim, la portada del qual ha arribat a convertir-se en una de les grans icones de la música popular. En el treball, que el quartet del districte de Queens mai va poder superar, hi prenen part clàssics del punk rock com “Blietzkrieg bop”, “Judy is a punk” i les dues millors pistes del disc: “Beat on the brat” i la romàntica “I wanna be your man”.

Com ja he indicat, el quartet mai va poder superar la seva òpera prima, tot i que va poder aguantar el tipus de manera ferma amb “Leave home”, que conté “Sheena is a punk rocker”; “Rocket to Russia”, amb la pista “Do you wanna dance ?”, i “Road to ruin”, amb la inclusió d’”I wanna be sedated” i “Needles and pins”, un magnífic cover del grup beat de la dècada dels 60 The Searchers.

A “End of the Century”, el seu cinquè àlbum d’estudi, el grup novaiorquès va requerir els serveis del controvertit Phil Spector, un dels millors productors del decenni dels 60 i que, per exemple, havia treballat en l’últim disc beatle, “Let it be”, amb la seva tècnica del “mur del so”. Del treball en va sorgir un dels grans clàssics de la banda, “Do you remember rock’n roll radio ?”, però la formació va quedar esgotada amb les exigències d’Spector i va decidir iniciar una nova etapa.

Malgrat la sensacional peça “My brain is hanging upside down (Bonzo goes to Bitburg)”, Ramones va començar la seva definitiva decadència amb l’obra “Animal boy”, a la qual va seguir “Acid eaters”, un disc de clàssics de la música popular en què hi destaquen “Substitute” (The Who), “Out of time” (The Rolling Stones), “Somebody to love” (Jefferson Airplane), “When i was young” (The Animals) o “My back pages” (Bob Dylan).

El conjunt de Queens es va acomiadar, en una època d’escassa transcendència, amb l’àlbum “Adiós amigos”. Els quatre membres originals de la formació ja han trobat la mort. 





Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...