MUSE

Matt Bellamy (veu, guitarra i teclats), Christopher Westenholme (baix i veu) i Dominic Howard (bateria), amics des de l’adolescència, van formar a la localitat de Teignmouth, a la demarcació anglesa de Devon, el trio Muse, una de les bandes que de forma més clara ha trencat les barreres que tradicionalment havien caracteritzat un grup de caràcter independent.

A llarg de la seva trajectòria, la formació britànica ha utilitzat diversos gèneres, com pop, rock, rock dur o rock progressiu, evidenciant, almenys durant els seus inicis, una important influència del llegendari quartet Queen, al mateix temps que el grup aleshores era en tot moment comparat amb un dels altres grans conjunts alternatius d’Anglaterra: Radiohead.

El trio va debutar en gran format amb l’àlbum “Showbiz”, un treball que només va ser un èxit relatiu a la Gran Bretanya i que va passar desapercebut als Estats Units. Seguidament, Muse va editar “Origin of simetry”, on hi destaca la cançó “Plug in baby” i que va significar el seu primer gran triomf al Regne Unit, en què es va alçar fins al número tres del rànquing, i “Absolution”, el primer número u britànic, que conté temes com “Time is running out”, “Songs for Absolution” “Stokholm syndrome” i “Hysteria”.

El quart àlbum del grup anglès va ser “Black holes and revelations”. El disc no és només, segons el meu parer, el millor treball de la banda en tota la seva trajectòria, també va suposar el seu segon número u a les llistes britàniques, els hi va obrir de manera definitiva les portes del mercat nord-americà, on va arribar al número nou de Billboard, i van acabar les comparacions amb Radiohead, fet que va demostrar que el conjunt encapçalat per Bellamy va seguir una direcció clarament pròpia.

“Black holes and revelations” conté pistes extraordinàries com la bella “Starlight”, “Supermassive black hole”, “Map of problematique” o l’èpica “Knights of Cydonia”. En aquest punt, Muse es va convertir en una autèntica stadium band i els seus espectacles en viu van esdevenir extraordinaris esdeveniments, en els quals Bellamy s’erigeix com un autèntic guitar hero.

Seguidament, quan la banda britànica ja es trobava entre les més admirades i seguides del planeta, el grup de Teignmouth va donar un pas enrere, encara que es tracta d’una opinió molt personal, amb l’àlbum “The Resistence”, tot i que penso que posteriorment, Muse va tornar a brillar amb els treballs “The 2nd law”, amb les pistes “Madness” i “Follow me”, i el conceptual “Drones”, primer número u als Estats Units i on hi destaca la peça “Mercy”.