Ir al contenido principal

ARCADE FIRE





La banda quebequesa Arcade Fire, formada a la ciutat de Mont-real, ha estat una de les grans aparicions del rock alternatiu durant l’actual segle XXI.

Fundada pel cantant, guitarrista i teclista nord-americà Win Butler i la també cantant i multi-instrumentista quebequesa Régine Chassagne, el grup va rebre la influència de la part més art rock i intel·lectual de l’era glam, com de David Bowie, un gran admirador de la banda canadenca, o de Roxy Music. Posteriorment es van unir a la formació Richard Reed Parry (guitarra), Tim Kingsbury (baix), Howard Billerman (bateria), substituït aviat per Jeremy Gara; Sarah Neufeld (violí)  i Wim Butler (diferents instruments), germà petit de Win.

El conjunt de Mont-real es va caracteritzar, per exemple, pel caràcter multi-instrumentista d’alguns dels seus components, per la utilització d’instruments molt poc habituals en la música rock, com el violí, la viola, el violoncel, l'acordió o el xilòfon, o pels seus vibrants concerts, que es van convertir aviat en un gran espectacle. Igualment, en aquest aspecte per part dels detractors, la formació ha estat acusada de cert caràcter pretensiós i de tics grandiloqüents semblants als de la formació irlandesa U 2.

El grup quebequès va debutar amb l’àlbum “Funeral”, treball molt aclamat per la crítica, però només un èxit comercial limitat, tant al seu país com a la Gran Bretanya, mentre als Estats Units el disc va passar gairebé desapercebut. El nom de l’obra, que compta amb peces com les quatre sèries de “Neighborhood”, la romàntica “Crown of love”, l’èpica “Wake up” i “Rebellion (lies)”, va sorgir perquè mentre es gravava el disc, van morir diferents familiars dels membres de la banda.

Seguidament, Arcade Fire, va editar “Neon bible”, un altre magnífic àlbum que va tornar a ser elogiat pels mitjans de comunicació i, en aquest cas si, va rebre també el favor del públic, doncs el disc es va enfilar al punt més alt tant al Canadà com al Regne Unit i va comptar amb força repercussió al rànquing de Billboard. En el treball hi destaquen cançons com “Keep the car running”, la barroca “Intervention”, “Ocean of noise”, “Windowsill” o la comercial “No cars go”.

“The suburbs” va ser igualment una fenomenal obra, encara que potser una mica extensa. Amb aquest disc, Arcade Fire va aconseguir el seu primer número u als Estats Units, va trencar totes les barreres que tradicionalment havien limitat una banda de caire alternatiu, es va erigir en stadium band i va assolir tant el Grammy com el Brit Award. En l’àlbum hi prenen part temes com “Ready to start”, la magnífica “Modern man”,  “Suburban war”, “We used to Wait” i la dinàmica “Sprawl II (mountains beyond mountains)”.

Posteriorment, el grup canadenc, ja assentat com una de les formacions independents més importants del planeta, va portar a terme un radical canvi de registre amb “Reflektor” i "Everything now". Els discs contenen característiques dance, que recorden una mica a la música que durant la dècada dels 80 del segle XX van realitzar conjunts com Dépéche Mode o New Order.

Comentarios

Entradas populares de este blog

RADIOHEAD

Al llarg de la seva trajectòria, aproximadament amb una vigència de tres dècades, Radiohead ha mantingut sempre el mateix quintet: el carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), Jonny Greenwood (guitarra), Ed O’Brien (guitarra), Colin Greenwood (baix), germà gran de Jonny, i Phil Selway (bateria). Fundat a la localitat d’Albington, en les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford, Radiohead està considerat des d’alguns sectors com el millor grup de la història del rock alternatiu i independent, tot i que des d’altres esferes es parla de la banda britànica com un conjunt bastant irregular i inconstant. El quintet anglès va debutar, quant a àlbums, amb “Pablo honey”, el seu treball menys valorat i reconegut per la crítica especialitzada, tot i què va editar l’exitós single “Creep”. Seguidament, Radiohead va gravar l’aclamat “The bends”, una obra excel·lent, encara que no hi tenien lloc el risc i les experimentacions que posteriorment caracteritzarien el g...

BLUR

El quartet anglès ha estat sempre integrat pel carismàtic cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Mentre sis dels seus vuit àlbums, els darrers gravats, han estat número u al Regne Unit, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic els seus treballs de gran format han passat bastant desapercebuts. En un principi, el conjunt britànic es va veure involucrat per la influència de la moda del Madchester, que al seu dia van protagonitzar bandes com Happy Mondays, New Order, The Charlatans o The Stone Roses, i sota aquest marc es va gravar “Leisure”, el seu primer àlbum. El segon treball de la formació anglesa, “Modern life is rubbish”, va suposar un disc de transició cap al brit pop, corrent del qual acabaria sent la banda més popular, juntament amb el quintet de Manchester Oasis, amb qui va rivalitzar. En l’obra, una mica irregular, hi destaquen cançons com “For Tomorrow” i “Chemical world”. El cim creatiu del qua...

PJ HARVEY

La cantant, guitarrista i compositora britànica Polly Jean Harvey ha estat una de les principals estrelles del rock independent de les últimes dècades, tot i que la seva època estel·lar va tenir lloc durant l’últim decenni del passat segle. Harvey ha tingut una carrera artística força polifacètica, doncs ha exercit, quant al pla musical, de cantant, guitarrista, saxofonista i compositora, i, pel que fa a la faceta literària, ha empleat tant la poesia com la narrativa. Després de realitzar tasques de cantant, guitarrista i saxofonista al grup Autonome Diamini, encapçalat per John Parish, amb qui tornaria a col·laborar, va fundar el seu propi conjunt amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, amb els quals va debutar amb el treball “Dry”, una obra de culte en l’escena alternativa. Posteriorment, el trio va editar el magnífic àlbum “Rid of me”, probablement el millor de la carrera de Harvey. El disc compta amb la pista d’idèntic nom, una mostra d’esti...